EL MÀGIC NOM D'EIVISSA

Vàrem començar aquest projecte d'obra de teatre proposant cadascuna una idea. D'aquesta manera, varen sorgir propostes com ensenyar la història d'Eivissa, mostrar curiositats de la vestimenta pagesa o simular una classe d'alguna matèria de forma divertida i global. Al final, per votació vàrem decidir realitzar una obra que mostrés l'història d'Eivissa però que també mostrés la curiositat del motiu pel qual la vestimenta de les pageses porta el botifarró. Per tant, vàrem decidir fer una combinació de dues idees.

El problema va sorgir més endavant, quan començàvem a consolidar idees i ens adonàvem que l'obra s'allargava massa i que havíem de suprimir moments històrics. Va ser per això que al final hem hagut de suprimir la idea de mostrar el motiu de la botifarra com a vestimenta, i hem hagut de suprimir la època hippie, la dels pirates i la conquesta catalana. Tot i això, considerem que al final hem aconseguit representar les èpoques més importants i que són fonamentals per a seguir el fil conductor de l'obra, és a dir, els diferents noms que ha tingut l'illa.

Una vegada que hem tingut les idees una mica clares de l'evolució de l'obra, hem començat a elaborar els vestuaris. D'aquesta manera hem fet dues disfresses de púnics, dues de romans, dues de musulmans, la disfressa de la nena, la de la bruixa i la de la pagesa. Realitzar els vestuaris ens ha portat molt de temps, però, a mesura que unes feien vestuari, les altres s'encarregaven de començar amb els escenaris. D'aquesta manera avançàvem més ràpidament.

Realitzar tant l'escenari com el vestuari ha estat una mica estressant, sobretot perquè en la nostra obra hi ha una gran quantitat de personatges diferents i nosaltres només som cinc persones. Per tant, el vestuari l'hem elaborat de manera que resulti més fàcil de llevar i posar per a que en el moment de representació resulti més ràpid. 

Per tant, com que amb les hores de les classes no teníem prou temps per a elaborar tot el material necessari, hem hagut de quedar diversos dies. Vàrem decidir portar tot el material a casa de na Marta perquè disposa de molt espai on podem treballar i després emmagatzemar el material.

Des del nostre punt de vista, realitzar aquesta obra de teatre i tots els materials per a la seva representació és molt positiu per a la nostra formació com a docents ja que treballem diversos aspectes. Així, treballem la representació, la interpretació, l'elaboració de disfresses amb teles o amb cartró, l'elaboració d'escenari amb cartró, paper, pintura... Per tant, a partir d'aquesta activitat posem en pràctica les nostres idees elaborades anteriorment. A més, representem l'obra davant de nens i nenes, cosa que ens motiva més encara per adaptar el diàleg al públic d'aquestes edats i ens motiva per a realitzar el millor possible els materials. 

Aquí us deixem el gran esforç i el treball que hem realitzat per a preparar tot el musical i també el resultat final.

Reflexió final

Avui, hem sento inspirada per a escriure la meva reflexió final de l'assignatura, ja que he trobat un ratet de tranquil·litat en la meva accelerada vida. 

Abans de començar l’assignatura de desenvolupament socioemocional en la primera infància, el seu nom ja hem cridava l’atenció, ja que sabía que el seu contingut  hem resultaria motivant tant per a la meva vida personal, com per als meus estudis. Les meves expectatives eren bones cap a aquesta assignatura, però després d’haver començat les classes, hem vaig motivar encara més.

A mesura que transcorrien les primeres hores de classe, hem vaig adonar de que el contingut de l’assignatura, estava totalment relacionat amb la meva  vida personal, ja que he pogut comparar alló aprés, amb totes les meves experiències com a mare, com a parella, com a filla, com a alumna i el més important he sàpigut immediatament quin tipus de mestra volia ser volia en un futur.

Al contrari que amb altres assignatures, puc dir que sempre anava a classe amb ganes d’aprendre i de saber que és el que faríem durant la sessió aquell dia. A més quan debatíem i parlàvem sobre algunes de les experiències de les meves companyes, del professor o meves, la classe es feia molt més dinàmica. També m’agradaria destacar que en moltes ocasions, durant les classes m’he sentit identificada amb algunes persones o m’he pogut posar en el seu lloc, ja que les històries que contàvem o bé hem commovien o bé les havia viscut en alguns moments de la meva vida.

Bé crec que ha arribat el moment de posar punt i final a les meves reflexions sobre aquesta assignatura, i com a conclusió, m’agradaria dir que ha set molt important per al meu creixement personal i professional realitzar-la. Tan sols m’agradaria dir per acabar que esper algun dia arribar a ser la mestra que jo vull i que el meu fill sempre tengui una mare amb la qual recolzar-se en tots els sentits.

A continuació deixaré un vídeo de reflexió sobre l'educació, ja que hem pareix interesant saber la finalitat de la nostra formació com a docents.

El període d’adaptació, un cúmul de sentiments.

“Una mare li diu a la mestra del seu fill de tres anys que fa poc que ha començat el nou curs escolar i que per tant, està en el procés del període d’adaptació, que aquest ja està suficientment adaptat i que considera que ja pot finalitzar aquest període. La mestra li va respondre que, encara que el nen ja estigués adaptat, era ella la que tenia por i no es sentia còmoda finalitzant el període d'adaptació abans d’hora, perquè necessitava que les coses anessin com estaven programades.”

Per començar, això seria un molt mal inici en una primera entrevista amb els pares.

Jo com a mare, la primera impressió que m’enduria si una mestra hem fa aquest comentari, és una desconfiança total cap a ella, ja que durant tot un curs aquella persona serà responsable del seu fill i ha de crear un clima de confiança i afecció, que no està creant. En primer lloc, una mestra mai ha de transmetre la seva por, ja que aquesta por la transmetrà directament als pares i els pares al seus fills. D’aquesta manera, pens que aquesta reacció no hauria de ser mai pròpia d’una mestra.

Hi ha diverses formes per ensortir-se’n d’aquesta situació, sense transmetre una sensació de por o inseguretat als pares.  Per exemple explicar als pares que l’escola té unes normes durant el període d’adaptació que s’han de respectar, i en el cas que els pares tinguessin problemes per venir, també la mestra pot donar la possibilitat de que assisteixen altres familiars o donar peu a que els pares ens expliquin una mica la seva situació familiar.

 Així i tot, hem sembla que el període d’adaptació és un moment molt personal i individual, és a dir que cada nen necessitarà el seu temps i cada nen reaccionarà diferent. Per això les professionals de l’educació hem de ser flexibles sobretot en aquests moments, ja que el temps dependrà de l’infant i sempre hem de pensar en que el més important és el seu benestar.

Sobretot el que tenim que tenir en consideració, són les necessitats dels infants, perquè els període d’adaptació són uns moments molt importants per a ells, ja que suposa la ruptura dels vincles més importants, que són els familiars. D’aquesta manera l’infant entra en un món totalment nou per a ell, en el qual ha de relacionar-se amb els iguals i amb adults desconeguts,  per aquest motiu en moltes ocasions pot arribar a ser traumàtic per als nens.

Per totes aquestes raons, el període d’adaptació suposa un moment molt important en la vida d’un infant i per això hem de tenir en compte les seves necessitats més que mai i deixar-los que expressin les seves emocions sense reprimir-les. Tan sols així, aconseguirem que ells superin aquest període sense cap trauma i deixant esclatar el seu cúmul d’emocions en els moments oportuns per a que després no hagi retrocessos en els seus aprenentatges. 

Per acabar vos deixaré un vídeo sobre l'experiència d'una família durant el període d'adaptació.

Com hauria de ser l’escola dels nostres dies?

Esta clar que les escoles dels nostres dies no avancen a la par que la resta de la societat, és a dir, les nostres pedagogies educatives no és corresponen amb el que es duu a terme a dins les aules. Això pot ser degut a que la visió que la  gent té sobre l’escola és de satisfer les necessitats econòmiques de les famílies i no com a una institució que satisfaci al màxim possible les necessitats dels infants

HISTÒRIA DE L’EDUCACIÓ INFANTIL: MODELS D’EDUCACIÓ INFANTIL
	GUARDERIA/ASILO	ESCOLA INFANTIL	CASA DEL NEN/A
ORIGEN	Necessitats econòmiques: -De la industria -De les famílies (treball de la dona)	Descobriment del valor educatiu (Psicopedagogia)	Centrada en les necessitats de l’infant
OBJECTIUS	Guardar Tenir cura Entretenir	Compensar Optimitzar Preparar	Protecció Salut Seguretat emocional Jugar/gaudir Explorar/conèixer
MODELS I MOTIVACIONS	Aparcament Manca de temps Sentiment de culpa	Model adult de rendiment Preocupació pel futur	Model infantil de benestar Centrada en el present

El punt de partida per a que les nostres escoles donin resposta a les necessitats emocionals dels infants és començar per donar importància a les emocions d’aquestos i tractar-les de forma tant directa com indirecta a les aules, és a dir, com a mestres haurem de centrar-nos en el últim model educatiu, la casa del nen.

HISTÒRIA DE L’EDUCACIÓ INFANTIL: MODELS D’EDUCACIÓ INFANTIL
	GUARDERIA/ASILO	ESCOLA INFANTIL	CASA DEL NEN/A
ORIGEN	·         Valor assistencial	·         Continguts flexibles ·         Ensenyament ·         Bones instal·lacions ·         Valor educatiu	·         Inclusió ·         Necessitats emocionals ·         Relacions ·         Socialització
OBJECTIUS		·         Compensar possibles desigualtats ·         Autonomia ·         Educar	·         Reforçar vincles ·         Interpretar emocions ·         Regular ·         Motivar ·         Desenvolupament integral
MODELS I MOTIVACIONS		·         Constructivisme ·         Preparar	·         Inclusivitat ·         Desenvolupament

Tot això només es pot arribar a aconseguir amb professionals de l’educació que siguin competents amb el seu treball, és a dir que prestin atenció als seus alumnes, que observin, escoltin, els hi donin confiança, els tractin de forma individualitzada, responguin a les seves necessitats. Tots aquests requisits son tan sols per poder atendre correctament els interessos dels infants, i poder crear uns vincles amb aquestos.

"Un lugar donde quedarse"

Després d’haver visualitzat la pel·lícula “Un lugar donde quedarse” del director Sam Mendes, he pogut reflexionar sobre molts aspectes relacionats amb la formació d’una família.

En primer lloc hem va semblar molt curiosa la reacció que té la parella al rebre la notícia de que anaven a tenir un fill, ja que eren dos persones adultes i la seva relació de parella era molt bona, a més les condicions de vida que tenien no eren tan dolentes. Però a pesar d’això, els dos s’ho varen prendre amb moltíssima inseguretat i desconfiança, pel fet de que no tenien una família extensa que els hi pogués ajudar a criar al fill que venia de camí, i a més els pares de ell que eren els que estaven més prop lis donen la notícia de que se’n va a viure lluny d’ells.

Aquesta gran inseguretat que la parella presenta al llarg de tota la pel·lícula és el que farà que viatgin per diverses ciutats, per descobrir el millor lloc per criar i educar al seu fill. Totes les ciutats que recorren, son els emplaçaments on estan repartits alguns dels seus familiars o amics més propers. En tots aquestos emplaçaments, la parella trobarà algun impediment per a no quedar-se i continuar amb el seu viatge, però l’embaràs avança i les inseguretats més encara.

En cada una de les ciutats, la parella descobreix diferents models familiars com per exemple una família tradicional, una monoparental, altra adoptiva, altra niu buit, etc… Cadascuna d’aquestes famílies lis mostra a la parella la seva vida quotidiana, però la parella no acaba de decidir-se per cap model familiar, sinó que el que ells pretenen es trobar el seu propi model familiar.

 Altre aspecte que m’ha paregut significatiu d’aquesta parella és que mai es barallen i semblen la parella ideal, ja que encara que la dona té una mica més de caràcter, l’home mai aixeca el seu to de veu i sempre soluciona els problemes sense discutir. Això, no vol dir que tot vagi bé entre ells, ja que a la dona li irrita molt que ell mai vulgui discutir, cosa que en varies ocasions en la pel·lícula ella li obliga a que l’insulti i li aixequi el to.

Aquest fet hem fa saber que aquesta parella no es del tot normal perquè quan comparteixes temps i espai amb una persona, solen haver discussions en alguns moments i ells en cap moment es barallen.

Al llarg de tota aquesta història, aquesta parella fa un creixement personal increïble i finalment aconsegueixen trobar el seu lloc ideal a la casa on la dona vivia de petita i decideixen allí, emprendre la seva vida i formar la seva pròpia família.

Des del meu punt de vista aquesta història em fa sentir molta angoixa, perquè a mesura que avança la pel·lícula, segueixen sense decidir-se per cap lloc i pareix que el seu fill naixerà i encara no hauran trobat un equilibri i una estabilitat en les seves vides.  Però el final m’ha semblat molt emocionant, ja que el lloc en el qual ells decideixen formar la seva vida, té un passat i molts de records de la infància de la dona amb els seus difunts pares.

Ara us mostrarè el meu lloc ideal, on a mi m'agradaria quedarme per sempre:

Si és Eivissa, perquè no ho cambiaría per res del món, perquè no m'agarden els canvis i perquè crec que no viuría millor a cap altre emplaçament.

¿Què és la família?

Per a mi la família és la institució més important per a un individu des del seu naixement fins a la seva mort, ja que en aquesta solen sorgir els vincles més forts que formarà la persona durant la seva vida.

Comparant aquesta idea en petit grup hem pensat en que es tracta d’una institució, la qual és la més important per a l’individu, ja que està formada per un grup de persones unides per forts vincles. Aquest grup de persones comparteixen un espai i un temps, i entre ells es cobreixen les seves necessitats bàsiques, Cal destacar que cada membre d’aquesta família tendra un rol diferent establert i aquestos rols aniran canviant segons la funció que aquestos ocupin dins la família.

I per últim comparant aquesta idea en gran grup, i procurant englobar tots els aspectes que podrien definir al concepte família, podem dir que una família és la institució més important socialitzadora, formada per un grup de persones unides per uns vincles, un sentiment de pertinença o algun element identatari, que tenen diferents rols i funcions relacionats amb la satisfacció  de les necessitats afectives, fisiològiques, econòmiques, culturals i educatives.

Pel que fa als comentaris que aporten algunes presentacions sobre aquest tema, en la meva opinió, una família no té perquè tenir un fill per a considerar se família, ja que una parella o un amic pot ser de la teva família sense la necessitat de tenir cura d’un menor. Això ho dic des de la meva pròpia experiència, ja que les meves millors amigues, les conec des de la guarderia o com a molt d'Infantil, i porto tants d'anys als seu costat, que per a mi són com les meves germanes.

Amb això, vull dir que una persona forma part de la teva família quan el vincle que tens amb ella és molt superior al que tens amb la resta. A més com que els vincles familiars són els més forts també son els que produeixen unes emocions més forts i per tant les baralles o els gestos d’estima son diaris en una família. 

Com a conclusió, puc dir que la família és l’element de referència més important per a una persona durant la seva vida, ja que els vincles que es formen són imprescindibles per a que la persona es desenvolupi en equilibri. He dir que jo ja he format la meva pròpia família, i encara que al principi tingués moltes inseguretats sobre aquest canvi de rol que hem tocaría viure, avui per avui estic molt contenta i orgullosa d'haver set mare.

L’origen de les emocions

Per començar, cal comentar que les aportacions d’aquesta entrada estan realitzades a partir de la visualització del següent vídeo: http://www.tu.tv/videos/baby-human-sentir.

 En primer lloc, m’agradaria començar digen que des del meu punt de vista, l’origen de les emocions està a l’etapa intrauterina, ja que és aquí on es produeix l’establiment del vincle afectiu més important de la vida d’aquest. Pel que fa a allo que m’ha paregut més interessant i que reforça allo que ja sabia a partir de la visualització d’aquest vídeo, és el fet de que cada infant té el seu caràcter, el seu temperament i que per tant, les reaccions a les emocions seran molt distintes d’un infant a l’altre.

Un aspecte sobre això que desconeixia és que hi ha molta gent que pensa que aquest fet es dona segons l’educació que aquestos infants han rebut, mentre que la realitat és que les reaccions que tenen els infants sol ser fruit del seu temperament de les seves emocions. En quant a les noves aportacions que m’ha suposat veure aquest vídeo, puc destacar en primer lloc que l’infant a partir dels tres mesos adquireix el que s’anomena somriure social amb la finalitat de cridar l’atenció dels adults i integrar-se a una societat. En segon lloc, una dada que m’ha semblat curiosa és que els infants des de edats molt tempranes, ja reaccionen a l’expressió facial de les dones, en canvi, tarden més en reaccionar a l’expressió dels homes. Això es pot relacionar amb que les dones tenen una expressió facial més sensible i potser que els homes no expressin tant la seva sensibilitat. Un aspecte molt rellevant d’aquest vídeo, ha set quan una nena estava creuant damunt un vidre un precipici, i segons l’expressió de la seva mare, la nena avançava o es feia cap endarrere.

 En canvi, hi ha aspectes sobre aquest vídeo que jo penso que són discutibles, que és l’edat de l’aparició de les emocions morals. En la meva opinió, les emocions morals no tenen perquè aparèixer a una edat determinada, concretament al voltant dels 18 mesos, ja que el meu fill de nou mesos tenc la certesa de que ja es reconeix a ell mateix enfront un mirall. He realitzat diverses proves posant-li fotos seves i fotos d’altres, posant-li un mocador en el cap posant-li crema de dents a la cara, etc… i en tots els casos penso que es reconeix a sí mateix. Per tot això crec que les emocions morals no sorgeixen a una edat determinada, però d’altra banda, la seva aparició és molt important a la vida d’un infant ja que aquest comença a experimentar sensacions i emocions mai sentides fins a aquell moment.

 Com a reflexió global que puc fer després de tot lo esmentat anteriorment, és que des edats molt tempranes els infants ja expressen les seves emocions, i intenten reconèixer les emocions dels adults a la seva expressió facial. Per tant, aquestos infants al llarg de tota la seva vida aniran explorant i experimentant totes les emocions més importants i si aquestes emocions s’arriben a cultivar poden arribar a ser un sentiment.

Per finalitzar aquesta entrada, deix un vídeo molt interessant de Jorge Bucay: 

 Aida Ramón López 2n Curs GEDI