L’origen de les emocions

Per començar, cal comentar que les aportacions d’aquesta entrada estan realitzades a partir de la visualització del següent vídeo: http://www.tu.tv/videos/baby-human-sentir.

 En primer lloc, m’agradaria començar digen que des del meu punt de vista, l’origen de les emocions està a l’etapa intrauterina, ja que és aquí on es produeix l’establiment del vincle afectiu més important de la vida d’aquest. Pel que fa a allo que m’ha paregut més interessant i que reforça allo que ja sabia a partir de la visualització d’aquest vídeo, és el fet de que cada infant té el seu caràcter, el seu temperament i que per tant, les reaccions a les emocions seran molt distintes d’un infant a l’altre.

Un aspecte sobre això que desconeixia és que hi ha molta gent que pensa que aquest fet es dona segons l’educació que aquestos infants han rebut, mentre que la realitat és que les reaccions que tenen els infants sol ser fruit del seu temperament de les seves emocions. En quant a les noves aportacions que m’ha suposat veure aquest vídeo, puc destacar en primer lloc que l’infant a partir dels tres mesos adquireix el que s’anomena somriure social amb la finalitat de cridar l’atenció dels adults i integrar-se a una societat. En segon lloc, una dada que m’ha semblat curiosa és que els infants des de edats molt tempranes, ja reaccionen a l’expressió facial de les dones, en canvi, tarden més en reaccionar a l’expressió dels homes. Això es pot relacionar amb que les dones tenen una expressió facial més sensible i potser que els homes no expressin tant la seva sensibilitat. Un aspecte molt rellevant d’aquest vídeo, ha set quan una nena estava creuant damunt un vidre un precipici, i segons l’expressió de la seva mare, la nena avançava o es feia cap endarrere.

 En canvi, hi ha aspectes sobre aquest vídeo que jo penso que són discutibles, que és l’edat de l’aparició de les emocions morals. En la meva opinió, les emocions morals no tenen perquè aparèixer a una edat determinada, concretament al voltant dels 18 mesos, ja que el meu fill de nou mesos tenc la certesa de que ja es reconeix a ell mateix enfront un mirall. He realitzat diverses proves posant-li fotos seves i fotos d’altres, posant-li un mocador en el cap posant-li crema de dents a la cara, etc… i en tots els casos penso que es reconeix a sí mateix. Per tot això crec que les emocions morals no sorgeixen a una edat determinada, però d’altra banda, la seva aparició és molt important a la vida d’un infant ja que aquest comença a experimentar sensacions i emocions mai sentides fins a aquell moment.

 Com a reflexió global que puc fer després de tot lo esmentat anteriorment, és que des edats molt tempranes els infants ja expressen les seves emocions, i intenten reconèixer les emocions dels adults a la seva expressió facial. Per tant, aquestos infants al llarg de tota la seva vida aniran explorant i experimentant totes les emocions més importants i si aquestes emocions s’arriben a cultivar poden arribar a ser un sentiment.

Per finalitzar aquesta entrada, deix un vídeo molt interessant de Jorge Bucay: 

 Aida Ramón López 2n Curs GEDI

L’alquímia de les emocions

A aquesta entrada parlaré de nou sobre les emocions primàries, però ho faré basant-me en una lectura de Silvia Palou que parla sobre algunes de les estratègies educatives per a tractar aquest tipus d’emocions.

 En primer lloc, Silvia Palou anomena una sèrie d’estratègies educatives sobre l’amor, i en la meva opinió les estratègies més significatives per a tractar l’amor en un àmbit educatiu són ser estimat per a poder estimar, i l’establiment de vincles afectius. He triat aquestes dues estratègies com a les dues més importants per a mi, per el motiu de que les persones que no són estimades per ningú mai seran capaços de estimar, per tant, ser estimat és fonamental per a les relacions humanes a la vida. I com a conseqüència d’això, les persones establim uns vincles afectius a través de l’amor que sentim pels altres i aquestos vincles són essencials en el món educatiu, ja que establint-los aprenem i ensenyem molt millor.

 En segon lloc, Silvia parla de les estratègies educatives per a tractar la por, un aspecte també fonamental en educació, ja que els infants estan plens de pors, i aquestes han de ser superades sense que allò suposi un fet traumàtic per a aquells alumnes. Per exemple un infant que a la classe de psicomotricitat mai es puja a les espatlleres perquè té por, no és motiu per a pensar que aquell infant té un problema, simplement quan es senti preparat o quan algú li doni confiança ja ho farà. Amb tot això vull arribar a la conclusió de que tothom té por a alguna cosa, i no per això és un poruc, ja que la por és un instint que té el nostre cos per a reaccionar en cas de perill. Per això, hem de tenir molt clar que un alumne mai pot ser ridiculitzat per les seves pors sinó tot el contrari, li hem de donar confiança per a que aquest no es bloquegi i pugui superar-la i controlar-la.

 La següent emoció que comentaré serà la ràbia, un estat emocional molt freqüent en el dia a dia d’una persona adulta, i encara més en el d’un infant, ja que la vida d’aquestos està sempre plena de moment frustrants, com per exemple: “Vull un chupa-chups”, “No vull anar a l’escola” ,“No vull anar a casa dels avis”, “Vull que anem al parc ara”…etc. Tots aquestos moments en els quals l’adult sempre té l’última decisió, i en la qual normalment no va en el seu favor, l’infant es pot sentir rabiós perquè ell en moltes ocasions no entén el perquè no es pot fer el que ell vol. Per això, Silvia Palou ens proposa una sèrie d’estratègies per a regular aquesta ràbia que senten els infants. Des del meu punt de vista, de totes les estratègies proposades, les mes rellevants per a mi són: deixar sortir la ràbia de l’infant en un primer moment, ja que és necessari que les emocions siguin expressades, sempre i quan no facin mal a ningú; I una vegada que l’infant ha desfogat la seva ràbia, tenim que parlar amb ell sobre allò que ha ocorregut, fent-li comprendre que aquella actitud no ha set l’adequada i donant altres alternatives per a solucionar els seu problemes.

 La següent emoció és la tristesa, una emoció que a ningú ens agrada tenir, però que moltes vegades per les circumstàncies de la vida, no ens queda altre remei. Per exemple, quan un infant perd a un dels seus pares, ha de ser molt dur per a ell, i molt difícil superar aquella falta, per això no podem evitar el problema i procurar que aquell infant estigui tot el dia alegre i content a classe, sinó que hem de respectar les seves emocions en cada moment. En aquest cas les estratègies que m’han semblat més significatives per a tractar amb els infants és en primer lloc no negar la tristesa, és a dir, com hem dit abans expressar el que sentim en cada moment. Una vegada que hem acceptat la nostra tristesa, serem capaços de acceptar que hem perdut alguna cosa i d’aquesta manera podrem començar de nou i pensar també en les alegries i en l’amor que ens aporta la vida.

 I per últim, una emoció que probablement ens ajuda a ser més feliços en la vida, que és l’alegria. Per a tractar l’alegria a l’escola en primer lloc hem de tenir clar que els primers que tenim que transmetre aquella alegria som els docents ja que si posem una bona actitud davant la vida, els infants es contagiaran de les nostres emocions. A més hem d’aprendre a que és molt important acceptar les bromes i riure d’un mateix, igual que nosaltres riem de les bromes que lis fan als demés. Així, demostrarem tolerància, humilitat i intel·ligència. Pel que fa al tractament d’aquesta emoció, amb infants petits, penso que és relativament fàcil ja que els infants solen ser molt alegres, sincers i a més graciosos, per tant penso que els docents que treballen a l’educació infantil, sentiran aquesta emoció en diversos moments del dia.

 En conclusió les emocions formen part tant de la nostra vida personal, com professional, i hem de procurar expressar de forma regulada tot el que sentim en cada moment. D’aquesta manera aconseguirem tenir un equilibri en la nostra vida, i ensenyarem als infants a estimar, a plorar quan així ho sentin, a riure de tots i amb tots, a controlar la seva ràbia i a superar les seves pors.

 Per finalitzar tot això, us deix una vídeo on apareixen alguns personatges de dibuix mostrant les seves emocions, i si algú s'anima pot comentar alguna de les emocions que experimenten aquestos personatges.

Aida Ramón López
 2n Curs GEDI

¿Què són les emocions?

Per a mi, abans de parlar de les emocions a classe, una emoció era un estat d'ànim canviant de la nostra personalitat que determina el nostre benestar o malestar en moments i situacions diferents. He definit d'aquesta manera les emocions, ja que penso que cada  persona segons la seva personalitat i segons la seva forma de ser tendra emocions i sensacions diferents davant les situacions, és a dir, si jo tenc por escènic, sentiré por i nerviosisme quan tingui que fer una exposició  davant molts gent; en canvi si una companya meva és molt extrovertida i li agrada sempre ser el centre d'atenció, la seva sensació quan hagi de  fer una exposició, serà de alegria i plaer.

Més tard, comparant la meva idea en petit grup vam posar en comú les nostres opinions formulant una nova definició d'emoció. Vam pensar que les emocions son estats d'ànim canviants i variables que sorgeixen d'una situació o acció i de la valoració que té l'individu d'aquesta; solen anar acompanyades o poden derivar en diferents emocions i conductes. Aquesta definició la vam extreure del que cadascuna de nosaltres pensava i vam donar molta importància a que les emocions primàries podien derivar en altres secundàries o en conductes. Com per exemple jo puc estar trist perquè el meu avi està malalt i aquesta tristesa pot desembocar en preocupació, en agressivitat amb la resta de la gent, en passivitat; o també puc sentir alegria perquè he aprovat un examen i estar exaltada, desconcentrada i fins i tot nerviosa.

Per últim, fent comparacions en gran grup vam formular una definició de emoció més completa. Per tant entre totes hem acordat que una emoció és un estat d'ànim intents canviant o temporal provocat per un estímul intern o extern que té significat per a l'individu i que provoca una reacció fictícia o real i física o psíquica. Les emocions tenen significació per a l'individu perquè li serveix per a mantenir l'equilibri. Penso que aquesta última definició és molt completa i m'ha sorprès com nosaltres mateixes sense tenir molts de coneixements previs, hem pogut formar aquesta definició.

En conclusió, amb aquesta activitat he pogut aprendre la diferència entre una emoció i un sentiment, ja que les emocions són temporals i els sentiments són duradors. També m'ha fet reflexionar sobre que qualsevol situació et pot produir sensacions i emocions, ja sigui visionant un pel·lícula de por o amb accions de la vida real i aquestes sensacions poden produir reaccions psíquiques o fins i tot físiques, que és el que anomenem somatitzacions, per exemple tremolar de por, suar de ràbia o desmaiar-te de tristesa.

Les emocions primàries

En principi, per a mi les emocions primàries eren únicament aquelles que estaven relacionades amb el procés de socialització, és a dir, les emocions basades amb les relacions de les persones i per tant, sentir-se estimat i estimar als demes.

Fent comparacions en petits grups, em vaig adonar que les meves percepcions no s’allunyaven tant, ja que fent un anàlisi de les que podien ser les emocions primàries, vam deduir que podien ser aquelles que sorgeixen a partir de les relacions amb les persones, ja que sense les relacions humanes no hi ha emocions. Per tant, vam arribar a la conclusió que a partir de l’amor poden sorgir altres emocions com per exemple l’alegria o la felicitat, la tristesa, la confiança o la desconfiança, la curiositat, la ràbia o l’agressivitat, la por, la motivació, la fortalesa, l’acceptació, la preocupació, l’intriga, etc…

A continuació, vam contrastar les idees en gran grup, i totes vam coincidir en que les emocions més importants són l’alegria, la tristesa, la ràbia, la por i la més important l’amor. Sabem que l’amor és l’emoció mare perquè molts d’autors han arribat a aquesta conclusió i es cert que sense l’amor no hauria la possibilitat de tenir més emocions que se’n derivin.

¿Què és l’amor? Segons ens diu Silvia Palou l’amor  “és un element bàsic per a un creixement emocional i harmònic.”

)

Com hem pogut observar, a través de l’amor s’estableixen uns vincles afectius, un aspecte molt important a l’hora d’educar ja que amb bones relacions l’ambient d’aprenentatge sempre és més favorable.

¿Què és la por? La por, segons les idees de Silvia Palou, és una emoció primària que ens permet posar-nos en alerta en situacions amenaçadores per a protegir-nos i garantir el nostre benestar físic i psíquic. Com hem comentat a classe, la por no ha de ser paralitzant ja que en aquest cas et pot ocasionar molts de problemes a la teva vida, sinó que la por ha de servir per afrontar nous reptes i superar-se en el dia a dia. És important que com a mestres promoguem l’idea de que tothom té por a alguna cosa, i que no per això, qui tingui por ha de ser un covard.

¿Què és la ràbia? Segons Silvia Palou la ràbia pot ser conseqüència d’una situació estressant, amenaçadora o per no poder complir les expectatives que se’n demanen. Cal dir que la ràbia es pot expressar en forma d’agressivitat i es poden derivar l’ira, l’enfad i la furia. Pel que fa a la nostra professió, haurem d’intentar que els infants expressin  i deixin sortir la seva ràbia, sempre i quan no ho facin contra els demés, i aportar-li altres víes per a resoldre els seus problemes.

¿Què és la tristesa? Segons Marina (1999) la tristesa és “una pèrdida, una desgracia, una contrariedad que hacen imposible la realización de mis deseos o proyectos provocando un sentimiento negativo, acompañado del deseo de alejarse, aislarse y pasividad.” Nosaltres com a educadores, hem de tenir clar negar la tristesa no ens portarà a cap banda, per això hem d’expressar la nostra tristesa i deixar que els nostres infants també l’expressin, Aixa arribarà un moment en que acceptaran la nova situació i aprendran a viure amb ella.

¿Què és l’alegria? Segons Silvia Palou l’alegria és un sentiment positiu provocat pel compliment de les nostres expectatives, desitjos, etc…, que comporta un benestar físic i psicològic. Aquesta és l’emoció que hem d’intentar transmetre a les postres aules, d’aquesta manera els infants es prendran la vida amb humor, podran riure d’ells mateixos acceptant les bromes i a partir d’aquí aniran formant la seva intel·ligència.

Com a conclusió de tot lo esmentat anteriorment podem dir que sense alguna d’aquestes emocions no podríem viure en harmonia, ja que entre totes aquestes formen l’equilibri a la nostra vida. Però hem de destacar que nosaltres som nosaltres mateixos els que a partir de les pròpies experiències anem regulant-les i controlant-les i per tant és molt important que ajudem als infants en aquest procés d’autoregulació donant-los seguretat i confiança.

Presentació i primeres emocions

En primer lloc, començaré el bloc d'aquesta assignatura fent un presentació de mi mateixa, ja que des del meu punt de vista per a entendre les emocions i els sentiments dels demés, primer has de conèixer i entendre els teus.

                           

El meu nom és Aida, tenc 20 anys i em considero una persona alegre, sincera, de vegades una mica tímida i un quan m'enfado tenc bastant de caràcter.

 Vaig començar a estudiar aquest grau d'educació Infantil perquè sempre m'han apassionat els infants petits i sobretot els bebès, però he de dir que cada dia que passa i que vaig descobrint coses noves, estic més satisfeta i més contenta  d'haver entrar en aquests estudis.

He de destacar que un tret que determina totes les meves emocions és el fet de que soc mare de un bebè de 7 mesos, i a partir de les meves experiències com a mare estic aprenent realment el que és l'amor vertader i estic més motivada de cara als meus estudis. A més, ser mare m'ajuda a posar en pràctica tots els coneixements que aprenc en el dia a dia a les classes i també m'aporta experiències que puc contrastar a classe amb les meves companyes i els professors, i a pesar de que és molt difícil treure temps per a estudiar amb totes les necessitats que té el meu fill, faig tot el que puc per a portar també totes les assignatures al dia.

Pel que fa a aquesta assignatura, les meves sensacions eren de curiositat i nerviosisme abans de assistir a les primeres classes, ja que no sabia amb què hem trobaria, com seria el mestre, si hauria molts de treballs, si l'examen seria difícil, en conclusió, si l'assignatura seria assequible per a mi.  Però amb tan sols una classe, les meves emocions van passar de ser ambigües a ser totalment positives perquè hem va parèixer molt interessant  de tot el que vam parlar i crec que a l'educació infantil la part emocional s'ha tractar amb molta profunditat. Això sí, també s'ha de tenir en compte a les etapes superiors i no deixar-la de costat, ja que això enforteix la seguretat i la confiança de les persones.

 

Un exemple que jo personalment he pogut experimentar amb aquests tres tipus d'emocions, va ser quan hem vaig quedar embarassada, ja que per una part les meves emocions eren positives degut a que anava a ser mare en uns mesos; d’altra banda també vaig tenir emocions negatives ja que era una cosa que jo no desitjava en aquell moment i pensava que la meva família s’ho prendria malament; i a més també tenia emocions ambigües, perquè tothom diu que la maternitat et canvia la vida però jo no sabia si em canviaria a millor o a pitjor.

Per finalitzar, deix un vídeo d'un bebè totalment emocionat.

REFLEXIÓ PERSONAL DEL LLIBRE "QUIET"

Des del meu punt de vista, aquest llibre ha set un dels més interessants que he llegit durant la meva carrera, ja que s’expliquen els sentiments d’una familia real amb un fill que presenta sèries discapacitats, cosa que ha de ser molt duur vivir aquella situació. El llibre “Quiet” m’ha fet reflexionar sobre moltes coses, ja que fa poc jo he set mare, i no soc capaç de posar-me en la pell d’aquesta familia i pensar que el meu pròpi fill podría haver tingut qualsevol tipus de discapacitat. És més, quan estaba embarassada, una de les majors pors que tenía, era que el meu fill  presentés algún problema.

Cal dir que aquest llibre està narrat amb tons d’ironia moltes vegades, pero és normal que en una situació tan dramática, posin una mica d’humor per agreugar la  seva situació socio-familiar. Hi ha que destacar que tampoc és el mateix vivir-ho i trovar-te en el lloc d’aquesta familia, que contar-ho o que escoltar-ho, ja que és difícil trovar-te a la pell d’aquests pares o d’aquesta germana i saber sortir cap endevant amb tota la normalitat possible.

En la meva opinió, aquesta familia té moltíssimes inseguretats, pors, inquietuds, que són totalment normals, ja que no saben els temps de vida que tendrá el seu fill, no saben amb quin tipus d’enfermetat es troben, els professionals no lis poden ajudar, senten que el seu fill és diferent i mai no podrá arribar a fer el que fan els demés. A més de tot això, aquests pares es poden arribar a sentir culpables de l’enfermetat del seu fill. Per tant, pens que ha de ser molt difícil estar en el seu lloc, i més encara si la societat no ajuda a l’integració d’en Llullu, ni comprén tots els problems que pateixen.

Un aspecte positiu que he pogut observar, i que per a mi és fonamental per a que aquesta familia surti cap endevant és l’unió dels pares d’en Llulu, ja que aquest unió fa que superin totes les dificultats i que el vincle afectiu cap a en Llulu sigui major.

Però, com he dit abans, un aspecte molt negatiu que es dona en aquesta historia, és la poca comprensió que té la societat i tots els impediments que hi posa, davant els problemes d’en Llulu. El que més hem va cridar l’atenció es quan el Llullu ha d’anar a l’escola i tots els cotxes que han d’esperar darrera de l’autobús que l’ha de portar, començen a pitar amb els seus clàxons i no són capaços de posar-se en el seu lloc. A més, finalment li acaben llevant el seu transport escolar, i el seu pare ha de fer un gran esforç per a portar al seu fill a l’escola, ja que els cotxes aparquen a la calçada i ell ha de passar amb la cadira de rodes per en mig de la carretera. Una altre situació, que m’ha paregut molt fort i dramática, va ser quan la familia va anar a un restaurant i lis deien que no podien entrar amb en Llulu perquè no donava bona imatge i no podía accedir per les escales. L’indignació de la familia va aconseguir que els deixessin pasar al restaurant, encara que amb males cares i males contestacions per part del personal que hi treballava. Com aquests es van sentir molt malament per el que va ocorrèr, van deixar-lis el sòl ple de pipí d’en Llulu.

Per a mi aquestes situacions que va viure la familia són molt greus, ja que bastant desgracia té aquesta familia, com per a que damunt la gent sigui tan cínica i egoísta, sabent que això li pot pasar a qualsevol.

Jo, des de què sóc mare i porto al meu fill en un carret, en moltes ocasions hem sent identificada amb la gent que té qualsevol tipus de discapacitat i porta una cadira de rodes o altre cadira adaptada. A la majoria de institucions, pisos, cases, aceres, etc…, no hi ha rampes d’accés o ascensors, sinó que sempre hi ha escales per accedir-hi o no hi ha ascensor, o les aceres no tenen una rampa, sino un petit escaló. Tots aquests impediments arquitectónics, són de gran importancia per a una persona que porta al seu bebé en un carret, pero més encara per a una persona de mobilitat reduïda que es vol desenvolupar autónomament.

D’altra banda, m’he adonat que aquesta familia a pesar de tot no s’afonen i continúen  cap endevant. Fan front a aquesta situació, com poden i el millor que poden i segueixen amb la seva vida, fent el que feien abans. Viatjen contínuament, cosa que els-hi causa molts de problemes, perque cada volta que ho fan, han d’assegurar-se que hi ha metges especialistes per atendre a en Llulu i han de tenir tots els telèfons d’emergència, és més en un dels seus viatges han de cridar a una ambulància perque al seu fill li dona un atac.

Una gran lecció que m’ha donat aquesta historia, és que a pesar de tots els impediments i els problemes que tenen, surten cap endavant dia a dia, fan front a les contradiccions de la societat, lluiten contra l’enfermetat del seu fill, i tot per l’amor que senten cap a ell.

Després d’haver llegit aquest llibre, no m’imagin visquent una situació com aquestes, ja que pens que ha de ser duríssim i mai penses que et pot tocar a tu mateix. A més viure la mort del teu pròpi fill, crec que és el fet més traumàtic que et pot ocórrer en la vida. Per això de cara a la nostra professió com a mestres hem de saber posar-nos en la pell d’aquells pares que tenen algún fill amb alguna discapacitat greu i ajudar-lis en la mesura de lo posible per a l’estimulació d’aquell infant. I per últim, tractar a aquells infants com a un més per a que es senti com la resta dels seus companys, sense diferències, simplement, hem de procurar donar-lis una atenció individualitzada a cadascún d’ells, ja que tots tenen les seves necessitats i els seus ritmes.

Aida ramón Lopez

2n curs GEDI

Educació Inclusiva

TEMA 4: FACTORS INTERPERSONALS DEL PROCÉS D'ENSENYAMENT-APRENENTATGE

Després d’haver parlat de les personalitats, les motivacions, l’intel·ligència,…etc, de cada infant, ara explicaré el tipus de relacions que sorgeixen a l’aula i el rol que adopten els docents, segons les impressions que tenen de cada alumne.

Per a fer una petita introducció, com diu Bronfenbrener, quan més relacionats estiguin els contextos dels infants, més potenciadors d'aprenentatge serán. Això lligat  a una metodologia motivadora i a més treballant les estratègies emocionals dintre de l'aula de grup i individualment. Dins d'aquestos contextos escolars no hem d'oblidar els aspectes físics de l'aula; els espais, la llum...

A continuació, parlaré sobre l’interacció que té el mestre amb l’alumne, en concret de les expectatives,  que segons les  investigacions de Jussim aquest procés passa per tres fases. A la primera fase, el mestre desenvolupa expectatives sobre rendiment futur i es basa en informacions obtingudes anteriorment i en l'establiment del primer contacte, i es fixen en la seva apariència, en la seva manera de vestir, si són graciosos, si són obedients. A vegades, aquestes primeres impressions el mestre té com una inèrcia per a reforçar aquesta primera impressió o hi ha una revisió profunda, canviant els esquemes i impressions que s’havia creat en un principi. Aquesta revisió profunda, és trist, però sol passar amb els nens més grans, amb els nens més petits no sol passar tant. Amb el llenguatge no verbal, els nens detecten les diferències en la relació entre uns alumnes i uns altres, creant una petita distància que cada vegada es poden anar fent més grossa. A la segona fase, el tractament educatiu o de relació que el mestre té amb l’alumne, fa que aquest actuï de forma diferent amb uns que amb els altres i que tinguis una retroalimentació diferent amb cada un d'aquells nens, és a dir, el mestre interaccionarà més amb aquells alumnes que pensem que tindran més èxit. Dins daquesta fase, es poden donar quatre tipus d’actituds: d’afecció, d’indiferència, de preocupació i de rebuig. I per últim la tercera fase, on la majoria dalumnes reaccionen davant d'aquells tractaments educatius de diferent manera. Segons el tractament que han rebut trobarem que tenen més atenció, més motivació, més persistència i més cooperació, i en canvi d'altres que fan tot lo contrari.

Aquestes investigacions corroboren alguns dels comentaris que he fet al llarg del meu recorregut acadèmic, diguent: ¡Aquesta mestra hem té mania! Amb estudis com aquests, hem puc adonar que els mestres moltes voltes no son del tot justos perquè basar-se en l’apariència física o en els èxits o fracassos d’un infant, per determinar quin tipus de comportament tindràs amb aquest infant, no és mica professional per la seva part. Des del meu punt de vista un mestre ha de tractar a tots els seus alumnes per igual, sense rebutjar, sense preferències, sense discriminacions,etc…,ja que la nostra professió implica deixar de banda les qüestions personals.

Aquesta interacció dependrà, evidentment, de la personalitat del mestre. Segons els estudis de Secadas, les característiques del mestre es poden situar en dos pols: aquells més afectius-emocionals, i aquells més intel·lectuals-directius.

Els afectius-emocionals són aquells que mostren més acceptació, més comprensió, un grau molt alt d'empatia, que també treballa les qüestions emocionals dintre de l'aula. I els intel·lectuals-directius que són molt eficaços amb els recursos didàctics, molt coherents amb els aprenentatges, treballen molts més continguts escolars i es preparen molt bé en aquest aspecte.

En la meva opinió ni una personalitat afectiva-emocional, ni una intel·lectual directiva, són del tot beneficioses per als infants, ja que totes dues tenen aspectos positius i negatius. Per això, pens que el mestre ideal, hauria de tenir característiques de les dues, i així, els alumnes treballaríen les seves capacitats des de ambdues perspectives.

Segons aquesta personalitat, el mestre adoptarà un rol determinat. Lewin i Lippitt van fer els primers estudis i van investigar la atmosfera de grup. Aquestos van determinar que dins l’escola hi havia tres tipus de rols dels mestres. El primer rol va ser l’autoritari, el qual inhibia qualsevol tipus d'iniciativa, orientava sempre l'activitat del grup, deia que havien de fer i com ho havien de fer, però mai deia lo que farien la setmana següent, mai anticipava lo que farien el pròxim dia, feia atacs personals, els renyava, i elogiava a aquells que havia d'elogiar. A més comparava els uns amb els altres. El segon rol és el democràtic, el qual valorava els fets, no la personalitat, quan la feina no funcionava sa valoració sortia del mateix grup, s'afavoria l'autogovern, es treballaven els aspectes més individuals sense comparar. I l’últim rol s’anomena laissez-faire. Aquest no s’implicava en el grup, tenía una actitud de pasotisme, deixava que els nens fessin el que volguessin i ells tampoc feien gran cosa, potser es llegien el diari, el que deixa fer i deixa fer sense preocupar-se de res més.

Com ja sabem, encara avui en dia, els mestres pensen que haurien de ser democràtics, però encara queden trets de l'estil autoritari perquè es vol tenir control a l'aula. Però, un aspecte que dificulta aquest procés de canvi és la societat canviant en la qual ens trobem, ja que pot tenir conseqüències com: els canvis de percepció per part dels mestres i des nens, els mestres no es defineixen amb cap rol, això crea inseguretat, ambigüitat del rol.

En definitiva, la societat va evolucionant mentre el rol del mestre encara  no ha canviant, per això és necessari que el rol del mestre vagui evolucionant al mateix ritme que la societat. Anteriorment, les famílies no es qüestionaven allò que deia el mestre, mentre que ara els pares es qüestionen la metodologia dels mestres. Llavors, aquesta ambigüitat de rol ens a dut a no saber quina escola volem, per això, s'ha de madurar aquest procés.

A  banda de tot això, hi ha que tenir en compte l’eficàcia del mestre, és a dir, la seva capacitat d’escoltar, que tengui en compte els interessos dels infants, que avalúa el seu treball, que col·labora amb les famílies i amb l’entorn, que valora tots els procesos d’aprenentatge, que sap com utilizar els recursos, que sigui un bon planificador , que estiui en formació permanent, que aconsegueixi la motivació dels infants i que dongui seguretat emocional a l’aula.

Segons la personalitat que tengui el mestre es donen diferents estils d’ensenyament. S'han fet investigacions per a vorer diferents aspectes del model educatiu del mestre i aquestes investigacions ens haurien de repercutir dins lo que és la qualitat de l'ensenyament.

Segons les investigacions fetes per Flandes, es van analitzar les relacions entre els mestres i els alumnes. Varen constatar que com que el mestre considera les idees dels alumnes i crea un bon clima d'aula, els resultats d'aquests alumnes són millors, tenen unes actituds més positives. Les coses que varen observar és si els mestres acceptaven els sentiments dels alumnes, si els alabava o animava, si acceptava i alabava les idees dels seus alumnes, si formulava preguntes, com exposava i com explicava, com sonava les instruccions, com justificava la seva autoritat, com tractava les respostes dels alumnes i com gestionava els silencis i les confusions.

En el meu punt de vista, els aspectes analitzats per Flandes son relament imporatants dins l’aula. Primerament, perquè un mestre ha d’afavorir un bon clima amb els seus infants per a afavorir seguretat i confiança. A més de tot això, com diu Flandes els comentaris positius cap als alumnes son molt motivants cap a ells, ja que es destaca alló que saben fer, alló que se’ls dona bé i les seves virtuts.

Els estudis fets per  Bennet varen fer qüestionaris, es varen centrar sobretot en professors i e basaven una mica en els estudis que varen fer Lipit i Lewin. Varen veure dotze tipus d'estils que anaven entre els més progressistes-lliberals i un altre bloc que estava format per aquells més tradicionals-formals. Dintre del primer grup, de les investigacions estretes, varen veure com a conclusions de les seves primeres hipòtesis que es treballava més la motivació intrínseca, que hi havia una certa despreocupació pel control i la disciplina de la classe, que se solien donar agrupaments més flexibles i que es deixava triar més als alumnes. I dintre del segon bloc, es treballaven més les motivacions extrínseques, es potenciava molt el treball individual,  estaven molt preocupats pel control i el rendiment.

La conclusió d'aquest estudi, és que els alumnes més estables, motivats i extrovertitits tenien més èxit en el model més tradicionals-formals. Una altra conclusió és que l'estil progressista-liberal funcionava millor amb alumnes inquiets i entrovertits i també amb aquells alumnes que tenien inicialment un rendiment baix, i que inclús quest estil en alguns moments determinats podia crear ansietat.

A banda d’aquestes investigacions, tenim les de Rosenshine i Stevens que es varen centrar en el comportament instructiu del mestre. Segons com era aquest tipus d’instrucció hi havia una correlació amb el rendiment dels alumnes. Aquests es van fixar sobretot en 6 estratègies que utilitzaven els mestres: com presentar els nous continguts i habilitats, la pràctica supervisada  de l’alumne per part del mestre, la revisió del treball assignat, la retroalimentació, la pràctica independent de l’alumne i les revisions globals.  Amb aquests procediments, al nen li ha de quedar clara l’evolució del seu propi aprenentatge i els coneixements han de quedar estructurats.

A continuació explicaré les relacions dels alumnes entre ells mateixos. Segons les investigacions, aquestes relacions poden incidir en els fets següents: en el procés de socialització, és a dir,  mitjançant la simulació de rols socials en els jocs, els nens tenen l’oportunitat d’elaborar pautes de comportament comunicatiu, agressiu, defensiu i cooperatiu que seran essencials per a la vida adulta; amb l’adquisició de competències socials, ja que amb nens de la mateixa edat, incrementen les interaccions social i a més accepten consells i proporcionen més ajuda als altres; el control d’implusos agressius, ja que amb la interacció els nens aprenen a controlar els impulsos agressius en el context de les relacions entre iguals, perquè s’estableixen mecanismes reguladors per controlar el comportament agressiu; la relativització dels diferents punts de vista, un element essencial del desenvolupament cognitiu que es relaciona amb la capacitat de presentar adequadament la informació, la solució constructiva  dels conflictes, la cooperació, el judici moral autònom, es adir el sortir del egocentrisme, ens portarà a acceptar i posar-nos en el punt de vista dels demés, el que ens permet una major competència social; i per últiml’increment de les aspiracions i el rendiment acadèmic, els quals si els amics tenen motivacions cap a les tasques, l’infant tendirà a seguir les seves passes.

Com a conclusió, cal dir que les relacions que mantenen els infants a l’escola també determinanràn la seva conducta i fins i tot, trets de la seva personalitat. Per aixó, és molt important que les relacions entre iguals, siguin positives, i les relacions dels mestre cap a l’alumne també, perqué així propiciarà una conducta més oberta també del alumne cap al mestre.

Aida Ramón López

2n curs GEDI