UN APRENENTATGE SIGNIFICATU

TERCER EPORTAFOLI:

 Aquesta tercera setmana de classe hem fet una breu introducció sobre la legislació espanyola, des de la Llei Moyano(1857) que destacava per la gran injustícia social que suposava una societat amb la gran majoria de la població analfabeta, fins a la LOE (2006) que es el moment en el qual apareixen les competències bàsiques. Cal dir que segurament en el 2013 s'aprovarà la LOMCE i la finalitat d'aquesta llei es mesurar la qualitat de l'aprenentatge de la persona en els resultats, quan en realitat l'aprenentatge d'una persona està en el procés.


Aquesta setmana també hem parlat sobre els deu principis psicopedagògics de L'aprenentatge significatiu postulats per Antoni Zabala.


Segons Zabala "Un aprendizaje será más significativo cuando además de implicar memorización comprensiva, sea posible su aplicación en contextos distintos y pueda ayudar a mejorar la interpretación o la intervención en todas aquellas situaciones que lo hagan necesario". Això vol dir que el coneixement que es aplicable a situacions de la vida real, és realment el coneixement que nosaltres integram per mitjà de les experiències i de la seva utilització, i això és el que nosaltres anomenam competències.

Zabala parla de 10 principis psicopedagògics de l'aprenentatge significatiu, el primer es basa en els esquemes de coneixement i els coneixements previs com a punt de partida, es a dir partir del que ja es sap per ampliar l'informació que té la persona. Cal destacar que de vegades el coneixement previ pot ser erroni i aquest pot condicionar tot el procés, perquè si partim de l'error l'informació ampliada pot ser que tampoc sigui correcta. Aquest problema caldria solucionar-lo detectant on està l'informacó errònia i rectificar-la.


El segon principi seria la vinculació significativa entre els nous continguts i els coneixements previs, que vol dir, establir relacions entre el que ja forma part de la seva estructura cognitiva i el contingut nou, i així poder interrelacionar els conceptes anant formant esquemes cada volta més complexos. En conclusió adjuntar el contingut que ja sap amb el que s'està aprenent.


El tercer principi tracta el nivell de desenvolupament, basat en la teoria cognitivista formulada per Piaget, la qual separa l'infància del nen en quatre fases: la sensorimotora, la preoperacional, la de opracions concretes i la de operacions formals. Dos d'elles abraçarien el període infantil: La sensorimotora que va dels zero als dos anys i la preoperacional que aniria dels dos als set anys. Es pot donar el cas que els infants es trobin en diferents estadis de desenvolupament, per tant en diferents etapes, i per això hi ha que tenir molt en compte la fase en la qual es troben, independentment de la seva edat, perquè si es trobassin en una fase anterior no podrien assolir el contingut. La nostra funció com a mestres sería conèixer el seu nivell de desenvolupament i ajudar-lis a superar l'etapa.


El quart principi és el de la zona de desenvolupament proper, també basat en un teoríc anomenat Vigotsky, el qual va enfocar les seves investigacions al desenvolupament psicolingüístic. Aquest principi faría referència a la distància entre el que sé fer i el que és té que aprendre. Aquest procés d'aprenentatge s'assoleix amb l'ajuda dels mestres que tenen que guiar-los i orientar-los per aconseguir arribar fins al final dels propòsits plantejats inicialment. Cal tenir en compte que els objectius als que el mestre vol arribar no poden ser ni massa fàcils ni massa difícils, perquè sinó, ens trobaríem que alguns alumnes es desmotiven i desconnecten de l'explicació o de l'activitat.

El cinquè principi és la disposició del propi alumne per a l'aprenentatge, es a dir, es tenen que donar uns factors concrets per a què l'alumne tengui una bona disposició de cara a l'aprenentatge, per exemple que tengui una bona relació interpersonal, equilibri socio-emocional, que es trobi bé de salut, la inserció social...etc, es a dir que els alumnes han d'esmorzar bé, sentir-se bé emocionalment i no anar a l'escola malalts per poder concentrar la seva atenció en el que s'està fent a classe, perquè sinó el seu rendiment no és productiu.


El sisè principi tracta la significativitat i la funcionalitat dels nous continguts, es a dir, la relació entre el que s'està aprenent i la seva utilització perquè si els alumnes estan interioritzant continguts que no tenen una relació directa i no serveixen per a la vida real, no es motiven. Per això els continguts preferiblement han de ser aplicables a situacions quotidianes i reals.


El setè es l'activitat mental i el conflicte cognitiu. Lo fonamental d'aquest principi és que a la persona li ha de sorgir un conflicte, es a dir, plantejar-se un tema a investigar que desconeix i estirar per continuar amb el procés d'aprenentatge i així construir esquemes nous i significats. El que succeïx a una escola tradicional és que aquest principi no és pot desenvolupar perquè l'alumne és qui té que desenvolupar una activitat mental i en el context de una escola tradicional la participació de l'alumne és pràcticament nul·la i a més el llibre de text ja conté tota la informació i el mestre l'únic que fa es limitar-se a les explicacions d'aquest.


El vuitè està basat en una actitud favorable, el sentit i la motivació. Aquest principi és fonamenta sobretot per la funció del mestre. El mestre és totalment responsable de potenciar l'actitud i la motivació del seu alumnat, i té que despertar la curiositat perquè ells mateixos vulguin investigar sobre allò en concret. La motivació no està només basada en les novetats i en les tecnologies, sinó que es basa en l'interès. Quan la pròpia persona ja demostra interès per aprendre s'anomena motivació intrínseca, i quan l'interès es causat per altra persona externa s'anomena motivació extrínseca. Moltes vegades els professors tenim que recórrer a la motivació extrínseca perquè no tots els alumnes tenen les mateixes preferències i interessos per els diferents temes a tractar.


El novè principi es l'autoestima, l'autoconcepte i les expectatives del propi alumne. Aquest principi fa referència a com pensa i com es valora ell mateix com a aprenent, si es veu capaç o no de desenvolupar les diferents tasques encomanades. Els alumnes que tenen l'autoestima molt elevada no tenen gaires dificultats perquè si no saben portar a terme l'activitat ho intenten igual, o en el cas de que un professor l'intenti persuadir per convèncer-lo de que no ho sap fer, ells encara més ho intenten per demostrar les seves capacitats. El problema es presenta sobretot en alumnes amb l'autoestima molt baixa que a l'hora de desenvolupar la tasca es senten insegurs i potser que ni tan sols intentin fer-la per falta de confiança en sí mateixos.


El desè principi és la reflexió sobre l'aprenentatge, es a dir, la metacognició, potser és el més important. Aquest principi seria com la síntesi o la reflexió que fan els propis alumnes després de l'aprenentatge i fa que el contingut s'interioritzin més profundament i també facilita els nous aprenentatges. Aquest consisteix que l'alumne avaluï el seu procés d'aprenentatge per reflexionar sobre el que ha fet bé, que ha fet malament i com ho pot rectificar per no tornar a cometre les mateixes errades.


Com a conclusió, jo diria que els principis de Zabala posen proposen una metodologia molt correcta i interessant per ensenyar als nostres alumnes, i quan siguem mestres haurem de posar aquests principis en pràctica per poder fer un procés d'aprenentatge complet.

Principis pedagógics.

Expressió

Esport

Paisatge

http://www.flickr.com/photos/aidacreativephotos/



Aida Ramón López

Primer Educació Infantil

LA SOCIALITZACIÓ I EL ROL DEL MESTRE I L'ALUMNE.

En aquesta segona setmana hem parlat de la socialització i de el rol del mestre a l'escola entre altres qüestions relacionades.

Principalment la socialització segons Mariano Fernández Enguita (1994) " és el procés pel qual es tracta d'introduïr trets de la societat en els individus. El resultat és la interiorització de les normes socials, el procés pel qual un individu concerteix la cultura que el rodetja amb una cosa própia". Quan aquestos trets s'introdueïxen a través de la família s'anomena socialització primària, i quan s'introdueïxen a l'escola s'anomena socialització secundària. Cal dir que quan la família no fa la seva funció i no enseña a l'infant els valors necesaris, aquesta mancança de normes bàsiques fan que a l'escola tampoc es respectin aquestos valors. Per aixó és molt important que tant la família com l'escola avançin juntament en la socialització dels nens perque no és pot demanar a un al·lot que a casa seva fa el que vol que a l'escola es comporti ja que la funció de la família prevaleix davant de l'escola.

Un problema de l'escola és que a l'hora d'ensenyar aquestos trets, com el règim polític es serveix de l'escola per aconseguir consens, moltes vegades s'ensenya el que el govern vol i així la ideología de la persona no es pot desenvolupar amb plena llibertat. Es a dir, el govern transmet els seus ideals a través de l'escola perque la societat sigui ignorant i desconegui la seva pròpia llibertat com per exemple la religió que a l'escola tradicional era completament obligatoria, sense dret a escollir o tenir altre tipus de religió i sense conèixer almenys la diversitat de cultures.
Segons Pilar Mongote y la Asociación Nosotras Intramuro (http://purposedes.org/500-palabras/500palabras-asociacion-de-mujeres-nosotras-intramuros/) : "La gran motivación que existe en la ciudadanía reclusa para desarrollar proyectos de educación, es lo único que podría dar un cierto sentido a la condena de estar privados de la libertad"
El consens social es quan la societat deixa de ser culpable de l'èxit o el fracás escolar i cadascú passa a ser responsable de la seva pròpia sort, es a dir, qui s'ha quedat pel camí vol dir que no s'ha esforçat. En conseqüència d'aixó l'igualtat d'oportunitats va en compensació de les dificultats. Aixó és un aspecte de la educació que cal que nosaltres els mestres poc a poc canviem, i no podem permetre que l'esforç d'una persona quedi en vá, principalment perquè el més important de l'escola es que tots i cada un dels nostres alumnes surtin de l'escola havent aprés tot el possible i si no valoram el seu esforç encara que no assoleixin tot el coneixement, les seves ganes de seguir aprenent s'esfonsarán. Per aixó jo pens que aquesta és la vertadera raó del elevat fracás escolar.

M´'agradaría fer un incís per fer al·lusió a una autora que la seva opinió s'apropa a la meva espectativa respecte a l'educació i l'ensenyança: " Me gustaría que las nuevas generaciones guardaran un recuerdo de su escuela,de su universidad, de sus estudios como el factor potenciador y orientador de sus vidas, sintiéndose preparados y capaces de comerse el mundo y de llegar a ser lo que su corazón realmente les pida, ricos en calores y ricos en capacidades. ( http://purposedes.org/500palabras-cristina-peiro/)
Cal també destacar les finalitats i els objectius de l'educació segons Gimeno (2000) que afirma que "sense il·lustració la democràcia no és inclusiva. L'exercici democràtic també es fa a l'escola". Es a dir que si no portem la democràcia a la pràctica i prediquem amb l'exemple els nostres alumnes mai no podren arribar-la a comprendre, perque si lis ensenyam que vivim en un país on el sistema de govern es la democràcia, també tenim que ensenyar-lis en què consiteix, perquè utilitzem aquest sistema o com es fa i l'única manera de que ho comprenguin bé és demostrar-los que a l'escola també utilitzam la democràcia i que l'opinió de tots els alumnes és important.

Altra qüestió que hem tractat aquesta setaman es el rol del mestre dins de l'escola. El col·lectiu del profesorat en el selge XXI es pot dir que es molt divers, heterogèni, contradictori i canviant, però hi ha alguns docents que és resisteixen a aquests canvis i es limiten a ensenyar únicament amb el llibre a l'aula i només ensenyen la seva especialitat, aquestos mestres es solen definir com a individualistes i corporativistes segons Jaume Carbonell. Per a ser un bon mestre cal que condueixi, motivi, cooperi, orienti, dialogui,s'ímplicqui,..etc per als bèns de l'alumne. I el mestre té que enseñar amb aquestos métodes: la tecnología, la pedagogía i el contingut, utilitzant les 3 eines en un punt intermedi. Per aixó un bon mestre té que conèixer les característiques de l'etapa en la qual están els seus alumnes, el té que emocionar l'aprenentatge, fer servir la pràctica, tenir esperançes de la transformació i el pogrés ,utilitzar correctament les noves tencologíes com a eines d'aprenentatge,...etc.
En conclusió, nosaltres els professors, mitjançant un bon métode, les tecnologíes i el contingut aprés a través de experiències i vivències, tenim que formar uns alumnes competents i capaços de crear el seu pròpi coneixement.

Aida Ramón López
1r Curs Educació infantil

http://www.youtube.com/watch?v=ZDAstlyZkiU
                                   

http://farm9.staticflickr.com/8184/8112898445_e48fa8087c_s.jpg

http://farm9.staticflickr.com/8184/8112898445_e48fa8087c_s.jpg                                                                                            http://farm9.staticflickr.com/8048/8112809524_4f4c8974a4_s.jpg

 

ESCOLA TRADICIONAL VS ESCOLA CONSTRUCTIVISTA

El pas de l'escola transmissora de coneixements a l'escola constructora de coneixements.

Aquestes primeres setmanes de classe hem parlat i reflexionat sobre un tema clau de l'educació: l'escola tradicional en comparació amb l'escola constructivista.

En primer lloc l'aparició de l'escola tradicional va estar marcada per la societat industrial que va portar al desenvolupament d'una ensenyança mecànica, homogènea, classista, igualitària, arbitrària...etc, on la funció del mestre estaba limitada a explicar amb la metodología de les classes magistrals, i els alumnes tenien que romandre en silenci i escoltar amb la finalitat d'acumular uns continguts. L'objectiu d'aquesta escola són les avaluacions finals que eren interpretades com a únic motor de l'aprenentatge, i aquestes a la vegada tenen un sentit propedèutic, es a dir, que l'educació està condicionada al pas cap a una etapa o nivell superior. L'espai d'aquesta escola queda reduït a l'aula i el llibre de text queda entés com a únic recurs vàlid per l'educació.

L'escola constructivista que està contextualitzada per la societat de l'informació i el coneixement, dona un gir radical a aquesta forma de veure l'escola i l'educació, però encara no hem aconseguit la totalitat dels objectius i reptes que aquesta escola ens marca.

Principalment, la finalitat d'aquesta escola la podem entendre a través dels diversos punts de vista que tenen alguns autors. Segons A. Zabala: <<...la función de la escuela debe consistir en la formación integral de la persona para que sea capaz de dar respuesta a los problemas que la vida le planteará...>>, es a dir no aprendre per aprendre ni per reproduïr coneixement, sinó que tenim que construïr el nostre propi coneixement.O segons Tonucci: <<La funció específica de l'escola consisteix en permetre que un grup d'alumnes, que manté una cooperació i confrontació dinàmiques, juntament amb adults competents, en un lloc adequat, desenvolupi als màxims nivells possibles, les seves capacitats elaborant les pròpies experiències a partir dels respectius coneixements i emprant tots els llenguatges i totes les dimensions de les respectives finalitats>> o altre comentari de Tonucci: <<Per aixó cal elaborar un projecte educatiu integrat, que prevegui l'oferta i l'organització d'experiències significativa fora de l'escola, a càrrec d'ens no-escolars i amb característiques absolutament no-escolars>>, es a dir que els nens tenguin l'il·lusió i la motivació de continuar aprenent fora de l'escola, pel seu compte. La teoría de Delors està basada en què la finalitat de l'educació té quatre pilars bàsics que són: sàber,referint-se al contingut; saber fer,es a dir, la pràctica què es fonamenta amb la teoría; saber ser, que es refereix a disfrutar de l'aprenentatge i a desemvolupar les pròpies capacitats de la persona; i per últim, saber conviure, que es basa en aconseguir una mentalitat humanista en una societat globalitzada, multicultural i amb diferents punts de vista i aixó fa que aquesta qüestió tengui molta complexitat.

En aquesta escola el rol de l'alumne està basat en la construcció de coneixement, peró aquest procés es dificultós i per aixó el nombre d'alumnes es convenient que sigui més reduït,i la funció del mestre es orientar, motivar, estimular, fer als alumnes descobrir interés per les coses. Altra qüestió molt positiva de la nova escola es l'espai per aprendre, què no necesàriament té que estar limitat a l'aula, ja que es pot aprendre en totes parts com als museus, als teatres, als parcs...etc, a través de la experiència.                                            

Així doncs, per poder assolir aquest progrés que demana l'escola moderna, fa falta un canvi en la metodología dels mestres, que encara que s'haguin introduït noves tecnologíes, el mètode amb el qual s'imparteixen les classes continúa sent el mateix.

Per tant el meu objectiu com a futura mestra és la correcta utilització de les noves eines d'aprenentatge de les quals disposam els professors, ja que els recursos materials han incrementat considerablement en relació amb el segle XX,i no limitar la nostra ensenyança al llibre de text, i el nostre curriculum a l'acumulament de continguts amb l’únic propósit de l’ avaluació per passar al següent nivell i així anar assolint totes les etapes.

En conclusió tenim que crear una escola basada en la construcció deconeixements, el desenvolupament integral de la persona i de les seves capacitats i competències, i que el propósit dels professors no consisteixi en saber-ho tot, sinó que tenim que conèixer el mètode i les tècniques per ensenyar; i així aconseguir que ells assoleixin els valors morals universals necesaris com: la tolerància, l'amistad, la voluntad, el respecte, la llibertat, la convivència, la pau, l'igualtat, la salut, la solidaritat...etc i molts valors més que les persones haurem de desenvolupar al llarg de la nostra educació i de la nostra vida.

Aida Ramón López.

Hola soy Aida!