lunes, 10 de diciembre de 2012

L'IMPORTÀNCIA DE L'EDUCACIÓ INFANTIL

Vuitena entrada




A l'etapa infantil hi ha diferents maneres d'aprendre: a través de l'experiència amb els objectes, de l'experiència amb situacions, amb premis i càstigs, per imitació i a través de l'aprenentatge compartit. El procés de coneixement dels infants s'inicia sempre des-de molt petits amb una exploració dels objectes. A més de les experiències amb objectes, l'infant viu moltes experiències relacionades amb situacions de la vida quotidiana. Els nens i les nenes es troben en moltes situacions en les que les seves conductes reben un premi o un càstig, i això els-hi serveix per aprendre quins són els límits a partir dels quals les seves conductes no són acceptades. Moltes vegades, els nens aprenen per imitació del que veuen i viuen en el seu entorn. Un nen d'aquesta edat rep moltes influències de les persones que li rodegen, per tant les interaccions entre l'adult i l' infant que s'estableixen en les situacions de la vida quotidiana formen part d'un aprenentatge compartit.

A l'etapa d'educació infantil, fomentar l'aprenentatge i el desenvolupament dels nens i les nenes significa ajudar-lis a progressar en l'identificació de la pròpia identitat, en el coneixement i la valoració de sí mateixos, tant respecte a les capacitats com a les limitacions.
Hi ha 3 àrees de coneixement: el descobriment de l'alumne de sí mateix; el descobriment de l'entorn natural i social; i la intercomunicació i el llenguatge.

El descobriment de sí mateix fa referència a la construcció de l'identitat psicològica del nen i cal destacar dos aspectes: l'imatge que el nen construeix de sí mateix mai es neutra; I el nucli de sentiments i emocions que contribueixen a les capacitats d'equilibri personal i de relacions interpersonals s'estableix a propòsit del coneixement i l'actuació del nen sobre el seu medi. En resum podem agrupar els continguts en els següents tipus: el coneixement de sí mateix i del propi cos, el cos i el moviment i un mateix en societat.

El descobriment de l'entorn natural i social es l'adaptació al seu medi. Els continguts que es tenen que treballar a aquesta areea són: l'adaptació a l'escola, la relació i interacció amb les altres persones, el coneixement i exploració de l'entorn i el joc i l'experimentació.

I per últim l'intercomunicació i els llenguatges, ja que inclou totes aquelles formes de representació de la realitat que els éssers humans som capaços d'utilitzar: el llenguatge verbal (oral i escrit), el llenguatge matemàtic, musical, plàstic, corporal i no verbal. Els llenguatges constitueixen instruments que possibiliten les interaccions, la comunicació, la representació i l'expressió de pensaments, sentiments i vivències, etc.. El llenguatge te diferents funcions: la comunicativa, la qual ens permet l'interacció amb l'entorn (social, cultural i físic: coses i persones); la representativa, ja que el dibuix i el llenguatge verbal són una recreació de la realitat i serveixen per evocar les coses no presents; i la funció ludicocreativa, ja que els joc es una activitat principal en el procés d'aprenentatge i el desenvolupament del nen.

  • En el llenguatge verbal es fomenta el desenvolupament de les següents capacitats: la capacitat de descentrament, d'anàlisi i de generalitzar.


  • En el llenguatge matemàtic es desenvolupen les següents capacitats: la capacitat d'abstracció de la realitat, l'abstracció de les propietats dels objectes i la resolució de situacions-problema.


  • En el llenguatge musical i corporal, identifiquem les següents capacitats: l'estructuració en el temps, l'educació de l'oïda i la simbolització.


  • I en el llenguatge plàstic les principals capacitats que es desenvolupen són: la formació de conceptes, l'habilitat manual i posar en pràctica l'imaginació i la fantasia.

Avui en dia, la normativa divideix l'etapa infantil en dos cicles que tenen una especifidad pròpia i presenten grans diferències entre sí.

El primer cicle acull a infants des-de els tres mesos de vida fins aproximadament als tres anys. En relació en aquest cicle ens agradaria destacar els següents aspectes: els grans canvis en el primer any de vida, l'efecte estructurador de la personalitat de les figures d'afecte, el paper estructurador de la resolució de les necessitats d'alimentació i neteja ( de la dependència total a l'autonomia progressiva), la necessitat de moviment i joc i la necessitat d'una relació estreta entre la família i l'escola.

El segon cicle acull als infants des de els tres mesos fins a aproximadament els sis anys. Els aspectes específics d'aquest cicle que hi ha què tenir en compte són: la classe de tres anys com a moment de transició entre els dos cicles, el domini progressiu del llenguatge verbal que permet conèixer el món que el rodeja, la consecució d'una gran autonomia en els hàbits personals com vestir, menjar, higiene personal...)i l'importància de la comunicació amb la família.

Per tant, cal destacar algunes idees importants: consideram que aquesta etapa te identitat pròpia, es essencial saber què volem ensenyar i perquè, aprenem a través de la relació que establim amb els objectes i les persones, es important identificar les particularitats de cada cicle i les propostes curriculars constitueixen documents orientadors per a la pràctica educativa.

Les decisions pedagògiques que es prenen en un centre a nivell pedagògic no han de dependre del tipus de centre en el què està ubicat (jardí d'infància, escola de parvulari i primària o escola de 0-6), sinó de les necessitats dels nens d'aquestes edats. Aquesta atenció a la diversitat ha de ser individualitzada.

Quan es planifiquen i es decideixen determinades pràctiques educatives, també hi ha que tenir en compte i prevenir els aspectes organitzatius que haurà que modificar o adequar per dur-los a terme. També es important i positiu conèixer altres tipus de centres diferents i compartir amb ells espais de formació i intercanvi per a revisar i millorar la pròpia pràctica.

Respecte a l'organització del temps i de l'espai te que anar supeditat a l'acció educativa i no l'acció educativa condicionada per el temps i l'espai. A més a l'educació infantil tot el temps es educatiu i per tant es necessària certa regularitat. I pel que fa a l'espai es molt important l'ambientació de l'espai físic de l'aula per què els alumnes es sentin còmodes. El pati també es molt important perquè diàriament tenen contacte amb la natura i amb els elements de l'entorn físic i natural.
    http://www.tusanuncios.com/detalleanuncio?idAnuncio=5011467&tipo=5

http://www.flickr.com/photos/gobiernodearagon/8147383597/sizes/m/in/photostream/


El fet de planificar i programar l'acció educativa, serveix per a fer-la més reflexiva i fonamentada, més susceptible per ser analitzada i millorada.

A l'educació infantil, les unitats de programació són molt variades, pèrque també es poden agafar diverses opcions per obtenir les finalitats de l'etapa. Les activitats relacionades amb la cura dels infants, es converteixen en unitats de programació privilegiades al llarg el primer cicle, de forma més important que en el segon. En canvi, les diferents unitats de programació presents al llarg de l'etapa (racons, festes, centres d'interès, projectes,etc.), abarquen periòdes temporals diferents. Algunes unitats es programen per a tot el curs, mentre que altres tenen un durada temporal molt més limitada.

Planificar suposa coses molt diverses per a diferents mestres i equips. En lloc de pretendre la homogeneïtzació en els instruments que s'utilitzen, convé progressar en el caràcter intel·ligent de la planificació com a previsió que permet identificar les intencions educatives i els medis per a aconseguir-les.

Els objectius educatius tenen que estar en la base de totes les decisions preses a l'escola. Es important què pensem en què volem treballar i pensar perquè feim una cosa o l'altra. Es evident que hi ha que intervenir en la pràctica educativa, però no podem oblidar l'importància de l'observació, d'escoltar què diuen els infants,etc. Convé tenir en compte que ens poden ensenyar molt sobre la seva forma d'entendre la realitat i d'interpretar el món que els rodeja.

Imprescindiblement els infants es tenen que sentir còmodes a l'escola, que es trobin bé i es sentin feliços. La seva personalitat es construirà sòlidament si aconseguim què s'interessin per l'establiment de relacions amb la mestra i amb els seus propis companys. A través del coneixement de les seves idees, podem anar informant sobre les coses que nosaltres com adults coneixem.

Es necessari que durant la jornada escolar i el curs en general es vagui diversificant el tipus d'activitats a partir d'un marc estable i clar d'organització. La regularitat proporciona seguretat en els nens i les nenes d'aquesta etapa. A l'etapa infantil hi ha que contemplar al llarg del curs diferents àmbits d'intervenció. Cadascun d'ells permetrà als diferents alumnes aprendre tots els continguts propis de l'etapa.

Com a conclusió, podem dir que l'etapa infantil te una importància que normalment la societat no li dona pel fet de ser una etapa preescolar, es a dir, abans d'anar a l'escola, però realment es desenvolupa gairebé la personalitat de l'infant, on aprèn les rutines que farà al llarg de la seva vida, introdueix les bases per a la següent etapa i ajuda a potenciar la comunicació i la interrelació social de la persona.

Des de el meu punt de vista l'educació infantil no només em sembla important, sinó que per a mi es l'etapa amb més significativitat que qualsevol altra ja que els primers anys de vida d'una persona són irreversibles. A més he aprés que l'acció educativa te que estar molt ben planificada i adaptada per que el contingut pugui causar una motivació intrínseca als alumnes, ja que a infantil no poden atendre les explicacions més de 10 minuts seguits, i per tant tenim que captar la seva atenció amb altres element o objectes.

      Creativitat i pensament divergent


      Les TIC en l'educació infantil



I per últim l'artefacte d'aquesta setmana:

 

lunes, 3 de diciembre de 2012

AVALUACIÓ

Setè eportafoli


http://img.scoop.it/sH53HyoDXIRD9JusjTpchzl72eJkfbmt4t8yenImKBVaiQDB_Rd1H6kmuBWtceBJ


A un model d'escola tradicional, la avaluació consisteix en desenvolupar una prova escrita basada en exercicis extrets del llibre de text. Aquesta prova té una funció selectiva, la qual permet conèixer les possibilitats de cada alumne, i aquesta fa que els alumnes passin al següent curs o repeteixin de forma sancionadora.


La avaluació a l'escola ha de dirigir-se a tot el procés d'ensenyança, y no només als resultats del seu alumnat. La finalitat de l'avaluació ha de ser la intervenció pedagògica per redissenyar o reinventar noves estratègies educatives. Per això, la avaluació del procés o del producte ha de ser orientadora, participativa i personalitzada.

Tenim què evolucionar per a què els aprenentatges siguin el més significatius possible, de tal manera, què l'esforç dels alumnes sigui imprescindible y educar sempre formant per a la vida. Aquest fet implica ser competent, per què es fonamental poder donar resposta a les dificultats que presentaran moltes situacions reals, com la resolució de conflictes o problemes, què en l'àmbit de l'educació podem potenciar mitjançant els treballs en equip, debats, exposicions i diàlegs.
El procés d'avaluació té què ser transparent, tant per a l'alumne com per a les famílies, però les expectatives del professorat sobre els seu alumnat tenen una gran influència en el seu rendiment a l'escola, per tant, tenim què tenir en compte sobretot les seves potencialitats, esperar d'ells uns bons resultats i tenir una imatge positiva. Això es responsabilitat del professorat i de les famílies perquè determina la personalitat de l'alumne. Aquestes expectatives s'anomenen profecies d'autocompliment.

L'avaluació no només serveix, per a l'evolució de l'alumne, sinó què també avalua el nostre programa, projecte i intervenció educativa diària.

L'educadora ha de procurar mantenir una actitud receptiva i oberta i estar actives plantejant i proposant activitats i donant orientacions amb la finalitat d'observar, escoltar o comprendre el què els petits volen fer o comunicar.

Hi ha tres tipus d'avaluació atenent a la seva finalitat i al context, segons Escamilla (2009): l'avaluació inicial o de diagnòstic. què serveix per conèixer els coneixements previs i realitzar una intervenció adequada; l'avaluació formativa, la qual pretén orientar, regular i corregir durant el procés, aquesta la clau de l'aprenentatge constructivista i d'un aprenent autònom; i l'avaluació sumativa, què és l'avaluació tradicional basada en l'examen final.

Segons el seu àmbit d'extensió, podem trobar: l'avaluació parcial, què es centra a l'estudi de determinats elements, aquest tipus d'avaluació forma part de l'aprenentatge tradicional; i l'avaluació global, es a dir, dels conceptes, els procediments i les actituds en conjunt.

Segons el grau de relació amb l'avaluador tenim l'avaluació externa, si els agents avaluadors no han participat estrictament en el procés d'ensenyament-aprenentatge; i l'avaluació interna, quan la realitzen els participants del procés que s'avalua, i n'hi ha diverses opcions: l'autoavaluació, mitjançant la qual s'avalua el propi alumne, l'heteroavaluació, en la qual la persona què avalua es el professor, i és la pròpia de l'escola tradicional i la coavaluació en la què els subjectes s'avaluen mútuament.

I segons el criteri de comparació trobem: l'avaluació criterial, aquella què ja té els criteris preestablerts; l'avaluació normativa, on el criteri és el nivell general d'un grup; i el nou concepte és l'avaluació inclusiva, què atén a la diversitat d'alumnes, incloent tot tipus de necessitats d'aprenentatge.
Segons Neus Sanmartí " l'avaluació ha set durant molt de temps el motor de l'aprenentatge i en realitat ha de ser per aprendre i no per sancionar".

"¡Cambiemos la educación para cambiar el mundo!" (Estrella López@starpy)

Sabem què el procés d'avaluació, ha evolucionat parcialment del model de l'escola tradicional al què tenim avui en día, però encara segueixen havent-hi els exàmens finals i amb l'avantprojecte de la LOMCE, si finalment es duu a terme aquesta llei, els avanços fets fins ara poden retrocedir considerablement.
"Educar implica movimiento y transformación, de algún modo es impulsar...y, como toda energía circulante en nuestro planeta, también tiene su ciclo y por eso, porque es algo vivo e interconectado, se hace tan difícil su control".(María José Hernández@dakinimj).

El punt de vista que jo tenia sobre l'avaluació abans de conèixer més aspectes sobre l'educació, ha canviat molt d'ara a fa dos mesos enrere. Jo, durant tota la meva vida he vist les avaluacions finals, com la manera més justa i corrent de valorar l'esforç de les persones, però reflexionant sobre això, te n'adones què realment amb una prova escrita no es poden demostrar totes les competències i potencialitats que els alumnes posseeixen.
En realitat l'avaluació d'un alumne té què consistir en un seguiment constant de tots els seus esforços i avanços, i on l'alumne pugui demostrar totes les seves capacitats integrals, i no únicament en demostrar què aquest sap memoritzar tots els continguts del llibre de text. Per això, el nostre repte com a mestres es centrar l'avaluació en una possibilitat de superació per a l'alumne i per comunicar els defectes i les virtuts a les famílies per poder donar les passes i progressar al mateix temps, perquè com ja sabem, l'entrevista amb la família és un punt clau en l'àmbit de l'educació.

 
               Les avaluacions

                 http://youtu.be/-2Yiw8rNFGs

                                                                                       POWER POINT

http://image.slidesharecdn.com/avaluaci-121204053540-phpapp02/95/slide-1-638.jpg?1354620976


                 Consells per aprovar
  http://youtu.be/VWl1RFJJIiw     
                              (Una mica d'humor)


Aida Ramón López
1r Curs Educació Infantil

lunes, 19 de noviembre de 2012

REFERENTS PEDAGÒGICS

Sisè eportafoli

Aquesta setmana hem parlat de la distribució disciplinar del currículum i de l'enfocament globalitzador. També hem tractat la base per aprendre per competències i els aspectes que es treballen amb els alumnes d'infantil.

Com ja sabem, el currículum disciplinar, què és el que hem tingut fins ara, està distribuït per matèries i consisteix en què tothom ha d'aprendre aïlladament. Peró en un aprenentatge per competències ha d'haver-hi un currículum globalitzador on el coneixement es global, ja que, alguns continguts que disposen de suport disciplinar, tan sols es poden dominar quan les activitats de l'aprenentatge no es redueixen a moments determinats de un àrea concreta, sinó que s'exerciten en totes les matèries. Per això hi ha que ensenyar mitjançant un enfocament globalitzador per què l'alumne parteixi de una situació pròxima a la realitat. El coneixement per àrees sempre ha set un mètode fàcil per ensenyar, però es perd la visió total del coneixement i dificulta l'aprenentatge per competències. Per exemple, hi ha molts d'aspectes d'història què tenen molta relació amb conceptes que s'expliquen a les llengües o altres matèries i s'hauria d'explicar conjuntament perquè així poden situar les coses en el seu context i els alumnes van formant el seu eix cronològic de totes les assignatures i no per separat.


Aquesta visió total del coneixement afavoreix l'aprenentatge per competències, i aquestes s'han de tractar en totes les àrees. Les competències bàsiques són: les comunicatives, dins de les quals trobem la comunicativa lingüística i l'audiovisual, i l'artística i cultural; les metodològiques, en les que tenim el tractament de l'informació i la competència digital, la matemàtica, i aprendre a aprendre; les personals, què són l'autonomia i l'iniciativa personal; i conviure i habitar en el món, on distingim el coneixement i l'interacció amb el món físic, i l'àmbit social i la ciutadania. Aquestes competències bàsiques s'aprenen fent, això comporta una organització complexa de l'aula, amb la participació de l'alumnat, i que el ritme d'aprenentatge siga visible.


Hi ha tres grans maneres d'organitzar els components de les competències: la què té un suport disciplinar, es a dir globalitzadora; l'interdisciplinar, què està basada en coneixements transversals, on es treballen en totes les disciplines; i la metadisciplinar, què no està sustentada per cap disciplina acadèmica. Segons Zabala "El punto de partida es la construcción de unas áreas que recojan todos los componentes de las competencias, ya sean disciplinares, interdisciplinares o metadisciplinares, alrededor de las materias tradicionales, pero tomando medidas que corrijan los puntos débiles de este procedimiento".


A l'educació infantil s'ensenya la base per aprendre per competències, però encara no s'ensenyen profundament les competències. Les classes magistrals i els mètodes derivats, tan sols serveixen per a les competències de caràcter acadèmic, ja què no existeix un únic mètode, sinó què l'objectiu de l'ensenyança té què ser l'utilització apropiada d'estratègies i de mètodes coherents per tal de què l'aprenentatge sigui productiu.

 

Les funcions del professorat perquè hi hagi un correcte funcionament a l'aula són: l'adaptació a les necessitats de l'alumnat; tenir en compte les participacions i aportacions dels alumnes; ajudar-lis a trobar funcionalitat a l'activitat què estan desenvolupant; establir uns reptes què puguin arribar a resoldre, es a dir, què estigui dins de les seves possibilitats; potenciar l'autonomia de treball; i valorar als alumnes segons les seves capacitats i esforç, i incentivar la pròpia autoavaluació. Per això no tenim què ser transmissors de coneixement, sinó què hi ha què ensenyar als alumnes aquells continguts difícils d'assimilar i de comprendre, perquè llavors ells puguin assolir els demès conceptes. Per aquest motiu el mestre encara ha de fer en moltes ocasions d'instructor, per organitzar socialment l'aula, en la què tenen que aprendre a treballar amb el gran grup, en equips fixos, en equips flexibles i individualment.


L'espai i el temps són dos factors que influeixen en gran proporció en l'ensenyança, ja què un ús estricte d'aquestes podria arribar a impedir l'aprenentatge de moltes competències previstes. Espai és el què anomenem a la distribució física de l'aula, però en moltes ocasions, per aprendre tenim la necessitat de fer-ho a altres zones. Per exemple quan estam estudiant les plantes, els arbres i les flors, es millor fer-ho a un espai físic com al camp o al pati de l'escola, i per aprendre les característiques bàsiques que presenten els animals on l'aprenentatge es més significatiu es per exemple a una granja. Les limitacions temporals d'una hora són bastant estrictes a l'escola, però aquest fet es contradictori perquè són necessàries moltes hores per completar tota una seqüència didàctica. Aquests problemes espacials i temporals a l'educació infantil estan mes o menys solucionats, però a mesura què van superant les etapes aquests aspectes es tornen més estrictes.

 
A l'educació infantil, lo cert es què tots els moments del dia són educatius, com per exemple a l'hora del berenar, rentar-se les mans, recollir les joguines o aprendre a solucionar conflictes diàriament, ja què es treballen sobretot hàbits i rutines saludables per als infants i començen a aprendre les normes bàsiques de convivència dins l'aula. Per això, els alumnes què no fan l'educació infantil entren a primària sense aquests hàbits i això es un problema perquè no va al mateix nivell què els seus companys què si han rebut l'educació infantil.


Respecte als materials curriculars, tenim què tenir en compte què no tots els continguts es poden posar en pràctica als mateixos alumnes, sinó què ho tenim què adaptar a les necessitats fent currículums variats i diversificats. Però, qualsevol material curricular té què formar part de un projecte global.


L'avaluació, altre aspecte en qüestió molt crítica en l'educació en aquestos temps, segons Zabala "siempre incide en los aprendizajes y, por consiguiente, es una pieza clave para determinar las características de cualquier metodología". Això vol dir, que per a què el professorat entengui que l'alumnat està entenguent el contingut té què fer-ho mitjançant unes proves, però el problema està en què, per a què ens serveix què els alumnes construeixen el seu propi coneixement, si llavors el què conta es una prova final basada en el contingut del llibre? Per aquest motiu, el fet d'avaluar als alumnes està molt qüestionat per els equips docents què volen evolucionar cap a un sistema educatiu constructivista.

 
Repte de la setmana: Què passa quan polsem l'interruptor de la llum? Perquè s'encén i s'apaga? Qui fa què s'encengui?
 
 
 
 
 
Com es fa la llum?

 
He plantejat aquest repte perquè la meva neboda, el dissabte a la nit va descobrir què quan tocava l'interruptor de la llum s'encenia i s'apagava i va estar una bona estona investigant. Ella encara té 1 any i mig , però alhora d'aprendre és un problema significatiu què es pot plantejar qualsevol infant a la seva vida diària i es pot fer moltes preguntes.






Aida Ramón López
1r curs d'educació infantil.

lunes, 12 de noviembre de 2012

EL CURRÍCULUM

Cinquè eportafoli

Aquesta setmana a classe hem fet una introducció al què és el concepte del currículum i hem donat la visió teòrica i sobretot crítica d'aquest. També hem parlat sobre el currículum a l'educació infantil.

Com ja hem estudiat, l'estructura curricular es va posar en marxa a partir de l'implantació de la LOGSE i consta de de diferents categories que s'han d'anar tancant conforme passen de nivell: l'administració educativa central, l'administració educativa autonòmica, l'escola i finalment el mestre. El decret imposat per l'estat sabem que no es pot eliminar i aquest conté els mínims els quals mai poden carèixer a les escoles. Després les escoles s'adapten a la realitat com a centre i s'organitza als alumnes per etapes i cicles, i per últim l'equip docent selecciona allò que creu més convenient i el mestre aplica la seva pedagogia per a transmetre coneixement. Hi ha gent que afegeix altra categoria en els casos d'adaptació d'educació especial. Per aquest motiu necessitam ser mestres competents i professionals i saber ensenyar d'una manera flexible i estratègica.

Segons aquesta distribució de l'escola de la gestió per etapes i cicles, jo pens que, sobretot a la primària, no sería necessari repetir perquè el que no s'assoleix en el mateix any es podria assolir en la següent etapa. En moltes ocasions, es pitjor fer repetir a un alumne perquè a l'any següent es desmotiva i s'avorreix, però també es cert que hi ha casos en els que repetir no es una mala opció perquè si l'alumne està molt perdut repetint, potser que ajuntant-lo amb al·lots més petits es pot trobar més segur en el seu aprenentatge.
Un d'els problemes que té el currículum avui en dia, es que als professors ens costa adaptar-mos-hi i a més fer una bona programació i moltes vegades per falta de temps el professor recurreix al llibre de text sense haver pensat abans una programació. El sistema tradicional té molta relació amb això, es a dir, únicament els professors es dediquen a seguir el llibre de text i hi ha molta falta de preparacions de les classes.
Altre problema que presenta l'ensenyança únicament impartida amb el llibre de text es què els professors es centren en intentar donar tot el contingut del llibre, quan en realitat hi ha que seleccionar l'informació que és important i organitzar-se por donar els continguts relacionats en ordre. Això vol dir que no hi ha que fer únicament el que posa al llibre de text, sinó que tenim que fer el que ens demanin els nostres alumnes, com per exemple el pacient al metge, ja que l'aprenentatge es construeix personalment. Aquest problema curricular afecta a quasi tots els cicles però a infantil en una proporció molt reduïda, i en canvi, a batxillerat de manera més rutinària.

També tenim altre problema perquè el currículum en sí, ja està carregat excessivament de contingut i això ja impedeix treballar correctament els continguts i el ritme té que ser molt ràpid per poder acabar el contingut que ens exigeix el currículum. I això realment contradiu a un sistema educatiu constructivista perquè si no hi ha temps per elaborar coneixement no es pot interioritzar correctament. A més des-de el meu punt de vista jo crec que es més important assolir un concepte bé que deu malament i per aquest motiu el currículum limita l'aprenentatge constructiu. Segons diu Pedro Villarubia "el currículo significa seguir una larga y frenética carrera de conceptos, divididos en áreas, con el culo sentado en una silla."
 
Hi ha diferents opinions i visions sobre el currículum però destaca una que es la visió oculta del currículum de Jimeno. Aquest tracta d'explicar el missatge subjacent que l'alumne percebeix, es a dir, els alumnes aprenen del model del professor ja que es el seu exemple i els mestres podem influir en les expectatives de l'alumne. Com per exemple si lis volem transimitir als alumnes que a classe no es pot piga ni faltar el respecte als companys i llavors ells veuen que entre els professors ens faltam el respecte o que per dir-li a un alumne que no es pot piga als demés tu li pegues, això en realitat són missatges subliminars, perquè aprenen el que veuen. Si el mestre entra a classe cridant i demanant silenci captaran el missatge de cridar perquè veuen que el professor crida o si li diu a un alumne que això no ho entén o què allò no ho podrà fer l'alumne es convencerà de que no sap i de que no pot.

Fins fa poc a l'educació infantil no es parlava de currículum, sinó que aquest es vinculava amb les etapes posteriors. El que pretén realment l'educació es integrar als més petits a la cultura a la qual pertanyen i permetre-lis participar en ella, i en l'educació infantil es comencen a introduir les bases de tot això amb programacions i el currículum respectiu.

Podem senyalar l'existència de diferents fonts que ens ajuden a prendre decisions a nivell curricular: la sociocultural, que es refereix a allò que es important en un moment històric; la psicològica, que es refereix a allò que es adequat aprendre, segons el desenvolupament cognitiu de l'alumnat; la disciplinària, referint-se a allò que es rellevant de cada matèria; i la pedagògica, que fa referència a com s'ensenya cada contingut i ens ajuda a orientar el maneig de les eines. Per això, podem estar d'acord en què en l'etapa infantil té sentit parlar de currículum.

Però com ja sabem l'educació infantil no és una etapa obligatòria i per aquest motiu sempre es qüestiona la funció del currículum en aquest cicle. Per això, per molt que la etapa no sigui obligatòria es molt important i el currículum ens serveix per orientar, com a referent per no oblidar cap concepte important. La etapa infantil és decisiva perquè es una etapa clau en la vida d'una persona i es el que els marcarà per a la resta de les seves vides la personalitat, els hàbits d'estudi i a més quan els infants fan l'etapa infantil entrén molt més preparats a primària, amb hàbits i la base del posterior coneixement.


Els continguts que els més petits tenen que conèixer a l'etapa infantil són: l'identitat i autonomia personal, es a dir saber qui són i com són; el descobriment del medi físic i social; i la comunicació i representació. I així parlam de tres tipus de continguts: conceptuals, procedimentals i actitudinals i això acaba amb la polèmica de sí es necessari ensenyar a aprendre. Aquestos tres tipus d'aprendre contingut constitueixen un dels eixos dels diferents aprenentatges que tenen que fer-se a l'escola: els fets, els principis i els conceptes, i així l'alumne podrà establir relacions entre les coses i construir el coneixement; els procediments que serien les estratègies per solucionar problemes o les tècniques per realitzar algun aprenentatge concret mitjançant activitats, es a dir que sàpiguen fer coses; i per últim les actituds, valors i normes que fan referència a la manera de comportar-se d'una persona d'una manera determinada davant situacions de la vida.

En el currículum hi ha diferents objectius, però el més rellevant és l'adquisició de certes capacitats motrius, afectives lingüístiques i cognitives...etc i així arribar al creixement personal mitjançant l'educació. Aquest currículum té que intentar afavorir en la mesura de tot el possible a l'alumne i per això qualsevol pràctica educativa es fonamenta en unes bases psicopedagògiques. Per això no podem ensenyar únicament amb un únic mètode sinó utilitzar estratègies que siguin adequades que cada nen o nena necessita.

Una vegada establits els objectius i els continguts, el centre educatiu organitza i gestiona els objectius dividint-los per àrees situant-los en el moment que els docents vegin convenients.


Ir a descargar


Gravació d'àudio:
Perquè volem ensenyar a partir del joc i l'activitat per aprofitar les pròpies vivències de les persones.
Perquè volem ensenyar i que aprenguin amb gran motivació.
Perquè no volem que el currículum limiti el seu aprenentatge.
Per això, segons Jacques Rousseau (1712-1778, Filòsof francès):
La infancia tiene sus propias maneras de ver, pensar y sentir; nada hay más insensato que pretender  sustituirlas por las nuestras.


Aida Ramón López
1r Educació Infantil




lunes, 5 de noviembre de 2012

LES COMPETÈNCIES


QUART EPORTAFOLI


En aquesta quarta setmana hem vist a classe la conferència que va donar Antoni Zabala a Eivissa i hem parlat sobre la definició i l'importància de les competències.



El terme competència neix en el món de les empreses per que hi havia persones amb molts de coneixements, però que no resolien bé els problemes i aquells que eren capaços de resoldre'ls se li van anomenar competents. En principi aquest terme s'utilitzava únicament de cara al món laboral, però després passa a les universitats i més tard a les escoles.

En aquests moments, les competències no són res de nou en l'àmbit de l'educació, però sí en el sistema educatiu.


Fins ara hem acceptat que la funció de l'escola sigui propedèutica i finalista, on el fi es l'universitat i hem considerat que tan sols es important allò que ens demanarán a la prova final. Per exemple la competència de l'expressió oral no es important perquè no hi ha proves de selectivitat on hi hagi que parlar, per tant, l'objectiu de l'educació es passar les proves, per poder passar les avaluacions i així anar superant estadis i el contingut superat ja es pot oblidar, ja que l'important no es el coneixement aprés, sinó imposar proves de selecció per accedir a l'universitat.



Però el problema ve perquè en una societat no pot haver-hi tan sols universitaris, sinó que en una societat-estat hi ha que tenir professionals en tots els àmbits, com el personal, l'interpersonal,el social i el professional, i crear bons ciutadans/es que responguin a la seva formació integral perquè funcioni la societat i sàpiguen donar resposta a tots els problemes que lis plantejarà la vida.



Segons Zabala ser competent en l'àmbit social consisteix en què la persona té que ser competent per participar activament en la transformació de la societat, es a dir, comprendre-la, valorar-la i intervenir en ella de manera crítica i responsable, amb l'objectiu de que sigui cada volta més justa, solidària i democràtica. Per ser competent en l'àmbit interpersonal l'individu, tendrà que ser competent per a relacionar-se, comunicar-se i viure positivament amb els demés, cooperant i participant en totes les activitats humanes des de la comprensió, la tolerància i la solidaritat. Per ser competent en l'àmbit personal l'individu tendrà que exercir de forma responsable i crítica l'autonomia, la cooperació, la creativitat i la llibertat, mitjançant el coneixement i comprensió de sí mateix, de la societat i de la naturalesa en la que viu. I per ser competent en l'àmbit professional l'individu té que exercir una tasca professional adequada a les seves capacitats, a partir dels coneixements i de les habilitats específiques de la professió, de forma responsable, flexible i rigorosa, de manera que li permeti satisfer les seves motivacions i expectatives de desenvolupament professional i personal.



Segons Decroly, hi ha que fer que la vida entri a l'escola, es a dir, orientar als alumnes en funció de les seves possibilitats perquè trobin el seu paper a la vida com a ciutadà mes o menys actiu en la millora d'aquesta societat, en conclusió, la formació integral de la persona per competències.

El problema està en què difícilment podrem passar a l'ensenyament per competències quan nosaltres mateixos hem aprés amb el model selectiu i propedèutic que ha durat més de 400 anys. Peró realment existeixen coneixements suficients per assolir aquests reptes i estem avançats per fer-ho i està en les nostres mans.


Fins ara, l'objecte d'estudi han set les matèries com les matemàtiques, la geografia, la física...etc. Ara per avançar, l'objecte d'estudi es te què basar en el coneixement d'unes matèries determinades que són les anomenades competències.



En primer lloc, segons Zabala les competències són la capacitat o habilitat de efectuar tasques o fer front a situacions diverses de forma eficaç en contextos diferents en els que cal utilitzar actituds, coneixements i habilitats al mateix temps i de forma interrelacionada. Zabala amb aquesta definició ens vol fer entendre que tenim que saber reaccionar, ja que mai ens trobarem amb la mateixa situació i tenim que ser capaços d'adaptar-nos a la diversitat de situacions de la vida real. Per exemple, quan siguem mestres tendrem una classe amb una gran diversitat d'alumnes i tendrem que saber improvisar en moltes situacions quan per exemple es barallin dos d'ells per un cromo o ens trobarem alumnes conflictius i tenim que reaccionar correctament davant les situacions complexes. Altre exemple seria escollir la millor opció per viatjar o la carretera que més ens convé per arribar abans, aquestos serien alguns exemples de actuacions competents.



Sabem que per a ser competent son necessaris 4 components bàsics: els conceptes, es a dir la construcció personal, els fets i els principis, que es refereixen a la memorització, els procediments que es refereixen a la part pràctica i els qual necessiten un model de referència i per últim l'actitud que es imprescindible davant l'aprenentatge i te relació amb l'experiència personal. Cal destacar que si falla qualsevol d'aquests components no podem ser competents i moltes vegades les persones tenim diverses carències i potser que un falli en la teoria, altre en l'actitud o altre en els procediments. 



Cal dir que hi ha un procés que hi ha que desenvolupar en una acció competent: primer hi ha que analitzar la situació davant la qual ens trobem; després tenim que fer uns esquemes d'actuació; a continuació tindrem que escollir quin es el més adequat de manera flexible i estratègica; i per últim aplicar tots els components de la competència, es a dir, les actituds, els procediments, el fets i conceptes sense separar-los del coneixement.



La manera més fàcil i barata d'ensenyar és el model expositiu o classe magistral, tal i com s'ha fet durant molts d'anys on es donava una explicació igual per a tothom, els alumnes estan col·locats un darrera l'altre i els conceptes s'aprenen repetint una volta darrera d'altra, segons A. Zabala "El descrédito de un aprendizaje basado en la memorización mecánica comportó una notable infravaloración de los conocimientos". Peró avui en día sabem que la millor manera de incorporar el component teòric és amb construccions personals que depenen de les experiències i de la nostra pròpia comprensió i forma de construir. Per tant quan siguem mestres i haurem de conèixer l'aprenentatge que van desenvolupant els nostres alumnes i ho tenim que fer mitjançant la seva participació i amb debats i exercicis per detectar els seus errors si són procedimentals, conceptuals o actitudinals i també les seves virtuts. I així, d'aquesta manera formar grups estables, flexibles i equilibrats perquè s'ajudin els uns als altres creant assemblees grupals i orientant-se amb les explicacions, perquè hi hagi gestió, participació i pugem atendre les necessitats de la diversitat.



Per aquest motius, es convenient que els centres escolars tenguin una dinàmica col·laborativa per què les bones propostes i idees puguin desenvolupar-se per a tots els alumnes i tenguin les mateixes possibilitats de desenvolupar-se integralment.



En conclusió, les competències impliquen: una prèvia memorització, comprensió, saber posar-ho el coneixement en pràctica i la reflexió sobre la funcionalitat del que estic fent i així no dissociar mai la teoria de la pràctica. També amb aquesta vinculació sorgirà més interès i motivació per l'aprenentatge i així també incrementarà l'actitud. L'actitud s'aprèn amb la vinculació dels valors, es a dir,amb l'implicació afectiva, vivint situacions en les que jas d'actuar sota la tolerància, la solidaritat o la col·laboració i solucionant aquests conflictes en els que els alumnes s'han d'implicar, es quan més s'interioritzen aquests valors.

Educació competent:



http://animoto.com/play/1kAVXGOvYtvCEQd2UAkPGA
Fotos procedents de: http://www.flickr.com/photos/aidacreativephotos/


Aida Ramón López.
1r curs d'educació infantil.


lunes, 29 de octubre de 2012

UN APRENENTATGE SIGNIFICATU




TERCER EPORTAFOLI:

 
Aquesta tercera setmana de classe hem fet una breu introducció sobre la legislació espanyola, des de la Llei Moyano(1857) que destacava per la gran injustícia social que suposava una societat amb la gran majoria de la població analfabeta, fins a la LOE (2006) que es el moment en el qual apareixen les competències bàsiques. Cal dir que segurament en el 2013 s'aprovarà la LOMCE i la finalitat d'aquesta llei es mesurar la qualitat de l'aprenentatge de la persona en els resultats, quan en realitat l'aprenentatge d'una persona està en el procés.


Aquesta setmana també hem parlat sobre els deu principis psicopedagògics de L'aprenentatge significatiu postulats per Antoni Zabala.


Segons Zabala "Un aprendizaje será más significativo cuando además de implicar memorización comprensiva, sea posible su aplicación en contextos distintos y pueda ayudar a mejorar la interpretación o la intervención en todas aquellas situaciones que lo hagan necesario". Això vol dir que el coneixement que es aplicable a situacions de la vida real, és realment el coneixement que nosaltres integram per mitjà de les experiències i de la seva utilització, i això és el que nosaltres anomenam competències.

Zabala parla de 10 principis psicopedagògics de l'aprenentatge significatiu, el primer es basa en els esquemes de coneixement i els coneixements previs com a punt de partida, es a dir partir del que ja es sap per ampliar l'informació que té la persona. Cal destacar que de vegades el coneixement previ pot ser erroni i aquest pot condicionar tot el procés, perquè si partim de l'error l'informació ampliada pot ser que tampoc sigui correcta. Aquest problema caldria solucionar-lo detectant on està l'informacó errònia i rectificar-la.


El segon principi seria la vinculació significativa entre els nous continguts i els coneixements previs, que vol dir, establir relacions entre el que ja forma part de la seva estructura cognitiva i el contingut nou, i així poder interrelacionar els conceptes anant formant esquemes cada volta més complexos. En conclusió adjuntar el contingut que ja sap amb el que s'està aprenent.


El tercer principi tracta el nivell de desenvolupament, basat en la teoria cognitivista formulada per Piaget, la qual separa l'infància del nen en quatre fases: la sensorimotora, la preoperacional, la de opracions concretes i la de operacions formals. Dos d'elles abraçarien el període infantil: La sensorimotora que va dels zero als dos anys i la preoperacional que aniria dels dos als set anys. Es pot donar el cas que els infants es trobin en diferents estadis de desenvolupament, per tant en diferents etapes, i per això hi ha que tenir molt en compte la fase en la qual es troben, independentment de la seva edat, perquè si es trobassin en una fase anterior no podrien assolir el contingut. La nostra funció com a mestres sería conèixer el seu nivell de desenvolupament i ajudar-lis a superar l'etapa.


El quart principi és el de la zona de desenvolupament proper, també basat en un teoríc anomenat Vigotsky, el qual va enfocar les seves investigacions al desenvolupament psicolingüístic. Aquest principi faría referència a la distància entre el que sé fer i el que és té que aprendre. Aquest procés d'aprenentatge s'assoleix amb l'ajuda dels mestres que tenen que guiar-los i orientar-los per aconseguir arribar fins al final dels propòsits plantejats inicialment. Cal tenir en compte que els objectius als que el mestre vol arribar no poden ser ni massa fàcils ni massa difícils, perquè sinó, ens trobaríem que alguns alumnes es desmotiven i desconnecten de l'explicació o de l'activitat.

El cinquè principi és la disposició del propi alumne per a l'aprenentatge, es a dir, es tenen que donar uns factors concrets per a què l'alumne tengui una bona disposició de cara a l'aprenentatge, per exemple que tengui una bona relació interpersonal, equilibri socio-emocional, que es trobi bé de salut, la inserció social...etc, es a dir que els alumnes han d'esmorzar bé, sentir-se bé emocionalment i no anar a l'escola malalts per poder concentrar la seva atenció en el que s'està fent a classe, perquè sinó el seu rendiment no és productiu.


El sisè principi tracta la significativitat i la funcionalitat dels nous continguts, es a dir, la relació entre el que s'està aprenent i la seva utilització perquè si els alumnes estan interioritzant continguts que no tenen una relació directa i no serveixen per a la vida real, no es motiven. Per això els continguts preferiblement han de ser aplicables a situacions quotidianes i reals.


El setè es l'activitat mental i el conflicte cognitiu. Lo fonamental d'aquest principi és que a la persona li ha de sorgir un conflicte, es a dir, plantejar-se un tema a investigar que desconeix i estirar per continuar amb el procés d'aprenentatge i així construir esquemes nous i significats. El que succeïx a una escola tradicional és que aquest principi no és pot desenvolupar perquè l'alumne és qui té que desenvolupar una activitat mental i en el context de una escola tradicional la participació de l'alumne és pràcticament nul·la i a més el llibre de text ja conté tota la informació i el mestre l'únic que fa es limitar-se a les explicacions d'aquest.


El vuitè està basat en una actitud favorable, el sentit i la motivació. Aquest principi és fonamenta sobretot per la funció del mestre. El mestre és totalment responsable de potenciar l'actitud i la motivació del seu alumnat, i té que despertar la curiositat perquè ells mateixos vulguin investigar sobre allò en concret. La motivació no està només basada en les novetats i en les tecnologies, sinó que es basa en l'interès. Quan la pròpia persona ja demostra interès per aprendre s'anomena motivació intrínseca, i quan l'interès es causat per altra persona externa s'anomena motivació extrínseca. Moltes vegades els professors tenim que recórrer a la motivació extrínseca perquè no tots els alumnes tenen les mateixes preferències i interessos per els diferents temes a tractar.


El novè principi es l'autoestima, l'autoconcepte i les expectatives del propi alumne. Aquest principi fa referència a com pensa i com es valora ell mateix com a aprenent, si es veu capaç o no de desenvolupar les diferents tasques encomanades. Els alumnes que tenen l'autoestima molt elevada no tenen gaires dificultats perquè si no saben portar a terme l'activitat ho intenten igual, o en el cas de que un professor l'intenti persuadir per convèncer-lo de que no ho sap fer, ells encara més ho intenten per demostrar les seves capacitats. El problema es presenta sobretot en alumnes amb l'autoestima molt baixa que a l'hora de desenvolupar la tasca es senten insegurs i potser que ni tan sols intentin fer-la per falta de confiança en sí mateixos.


El desè principi és la reflexió sobre l'aprenentatge, es a dir, la metacognició, potser és el més important. Aquest principi seria com la síntesi o la reflexió que fan els propis alumnes després de l'aprenentatge i fa que el contingut s'interioritzin més profundament i també facilita els nous aprenentatges. Aquest consisteix que l'alumne avaluï el seu procés d'aprenentatge per reflexionar sobre el que ha fet bé, que ha fet malament i com ho pot rectificar per no tornar a cometre les mateixes errades.


Com a conclusió, jo diria que els principis de Zabala posen proposen una metodologia molt correcta i interessant per ensenyar als nostres alumnes, i quan siguem mestres haurem de posar aquests principis en pràctica per poder fer un procés d'aprenentatge complet.



Principis pedagógics.



Expressió


Esport

Paisatge





Aida Ramón López
Primer Educació Infantil

lunes, 22 de octubre de 2012

LA SOCIALITZACIÓ I EL ROL DEL MESTRE I L'ALUMNE.

En aquesta segona setmana hem parlat de la socialització i de el rol del mestre a l'escola entre altres qüestions relacionades.

Principalment la socialització segons Mariano Fernández Enguita (1994) " és el procés pel qual es tracta d'introduïr trets de la societat en els individus. El resultat és la interiorització de les normes socials, el procés pel qual un individu concerteix la cultura que el rodetja amb una cosa própia". Quan aquestos trets s'introdueïxen a través de la família s'anomena socialització primària, i quan s'introdueïxen a l'escola s'anomena socialització secundària. Cal dir que quan la família no fa la seva funció i no enseña a l'infant els valors necesaris, aquesta mancança de normes bàsiques fan que a l'escola tampoc es respectin aquestos valors. Per aixó és molt important que tant la família com l'escola avançin juntament en la socialització dels nens perque no és pot demanar a un al·lot que a casa seva fa el que vol que a l'escola es comporti ja que la funció de la família prevaleix davant de l'escola.

Un problema de l'escola és que a l'hora d'ensenyar aquestos trets, com el règim polític es serveix de l'escola per aconseguir consens, moltes vegades s'ensenya el que el govern vol i així la ideología de la persona no es pot desenvolupar amb plena llibertat. Es a dir, el govern transmet els seus ideals a través de l'escola perque la societat sigui ignorant i desconegui la seva pròpia llibertat com per exemple la religió que a l'escola tradicional era completament obligatoria, sense dret a escollir o tenir altre tipus de religió i sense conèixer almenys la diversitat de cultures.
Segons Pilar Mongote y la Asociación Nosotras Intramuro (
http://purposedes.org/500-palabras/500palabras-asociacion-de-mujeres-nosotras-intramuros/) : "La gran motivación que existe en la ciudadanía reclusa para desarrollar proyectos de educación, es lo único que podría dar un cierto sentido a la condena de estar privados de la libertad"
El consens social es quan la societat deixa de ser culpable de l'èxit o el fracás escolar i cadascú passa a ser responsable de la seva pròpia sort, es a dir, qui s'ha quedat pel camí vol dir que no s'ha esforçat. En conseqüència d'aixó l'igualtat d'oportunitats va en compensació de les dificultats. Aixó és un aspecte de la educació que cal que nosaltres els mestres poc a poc canviem, i no podem permetre que l'esforç d'una persona quedi en vá, principalment perquè el més important de l'escola es que tots i cada un dels nostres alumnes surtin de l'escola havent aprés tot el possible i si no valoram el seu esforç encara que no assoleixin tot el coneixement, les seves ganes de seguir aprenent s'esfonsarán. Per aixó jo pens que aquesta és la vertadera raó del elevat fracás escolar.

M´'agradaría fer un incís per fer al·lusió a una autora que la seva opinió s'apropa a la meva espectativa respecte a l'educació i l'ensenyança: " Me gustaría que las nuevas generaciones guardaran un recuerdo de su escuela,de su universidad, de sus estudios como el factor potenciador y orientador de sus vidas, sintiéndose preparados y capaces de comerse el mundo y de llegar a ser lo que su corazón realmente les pida, ricos en calores y ricos en capacidades. ( http://purposedes.org/500palabras-cristina-peiro/)
Cal també destacar les finalitats i els objectius de l'educació segons Gimeno (2000) que afirma que "sense il·lustració la democràcia no és inclusiva. L'exercici democràtic també es fa a l'escola". Es a dir que si no portem la democràcia a la pràctica i prediquem amb l'exemple els nostres alumnes mai no podren arribar-la a comprendre, perque si lis ensenyam que vivim en un país on el sistema de govern es la democràcia, també tenim que ensenyar-lis en què consiteix, perquè utilitzem aquest sistema o com es fa i l'única manera de que ho comprenguin bé és demostrar-los que a l'escola també utilitzam la democràcia i que l'opinió de tots els alumnes és important.

Altra qüestió que hem tractat aquesta setaman es el rol del mestre dins de l'escola. El col·lectiu del profesorat en el selge XXI es pot dir que es molt divers, heterogèni, contradictori i canviant, però hi ha alguns docents que és resisteixen a aquests canvis i es limiten a ensenyar únicament amb el llibre a l'aula i només ensenyen la seva especialitat, aquestos mestres es solen definir com a individualistes i corporativistes segons Jaume Carbonell. Per a ser un bon mestre cal que condueixi, motivi, cooperi, orienti, dialogui,s'ímplicqui,..etc per als bèns de l'alumne. I el mestre té que enseñar amb aquestos métodes: la tecnología, la pedagogía i el contingut, utilitzant les 3 eines en un punt intermedi. Per aixó un bon mestre té que conèixer les característiques de l'etapa en la qual están els seus alumnes, el té que emocionar l'aprenentatge, fer servir la pràctica, tenir esperançes de la transformació i el pogrés ,utilitzar correctament les noves tencologíes com a eines d'aprenentatge,...etc.
En conclusió, nosaltres els professors, mitjançant un bon métode, les tecnologíes i el contingut aprés a través de experiències i vivències, tenim que formar uns alumnes competents i capaços de crear el seu pròpi coneixement.

Aida Ramón López
1r Curs Educació infantil

http://www.youtube.com/watch?v=ZDAstlyZkiU
                                   
http://farm9.staticflickr.com/8184/8112898445_e48fa8087c_s.jpg

sábado, 13 de octubre de 2012

ESCOLA TRADICIONAL VS ESCOLA CONSTRUCTIVISTA

El pas de l'escola transmissora de coneixements a l'escola constructora de coneixements.
Aquestes primeres setmanes de classe hem parlat i reflexionat sobre un tema clau de l'educació: l'escola tradicional en comparació amb l'escola constructivista.
En primer lloc l'aparició de l'escola tradicional va estar marcada per la societat industrial que va portar al desenvolupament d'una ensenyança mecànica, homogènea, classista, igualitària, arbitrària...etc, on la funció del mestre estaba limitada a explicar amb la metodología de les classes magistrals, i els alumnes tenien que romandre en silenci i escoltar amb la finalitat d'acumular uns continguts. L'objectiu d'aquesta escola són les avaluacions finals que eren interpretades com a únic motor de l'aprenentatge, i aquestes a la vegada tenen un sentit propedèutic, es a dir, que l'educació està condicionada al pas cap a una etapa o nivell superior. L'espai d'aquesta escola queda reduït a l'aula i el llibre de text queda entés com a únic recurs vàlid per l'educació.
L'escola constructivista que està contextualitzada per la societat de l'informació i el coneixement, dona un gir radical a aquesta forma de veure l'escola i l'educació, però encara no hem aconseguit la totalitat dels objectius i reptes que aquesta escola ens marca.
Principalment, la finalitat d'aquesta escola la podem entendre a través dels diversos punts de vista que tenen alguns autors. Segons A. Zabala: <<...la función de la escuela debe consistir en la formación integral de la persona para que sea capaz de dar respuesta a los problemas que la vida le planteará...>>, es a dir no aprendre per aprendre ni per reproduïr coneixement, sinó que tenim que construïr el nostre propi coneixement.O segons Tonucci: <<La funció específica de l'escola consisteix en permetre que un grup d'alumnes, que manté una cooperació i confrontació dinàmiques, juntament amb adults competents, en un lloc adequat, desenvolupi als màxims nivells possibles, les seves capacitats elaborant les pròpies experiències a partir dels respectius coneixements i emprant tots els llenguatges i totes les dimensions de les respectives finalitats>> o altre comentari de Tonucci: <<Per aixó cal elaborar un projecte educatiu integrat, que prevegui l'oferta i l'organització d'experiències significativa fora de l'escola, a càrrec d'ens no-escolars i amb característiques absolutament no-escolars>>, es a dir que els nens tenguin l'il·lusió i la motivació de continuar aprenent fora de l'escola, pel seu compte. La teoría de Delors està basada en què la finalitat de l'educació té quatre pilars bàsics que són: sàber,referint-se al contingut; saber fer,es a dir, la pràctica què es fonamenta amb la teoría; saber ser, que es refereix a disfrutar de l'aprenentatge i a desemvolupar les pròpies capacitats de la persona; i per últim, saber conviure, que es basa en aconseguir una mentalitat humanista en una societat globalitzada, multicultural i amb diferents punts de vista i aixó fa que aquesta qüestió tengui molta complexitat.
En aquesta escola el rol de l'alumne està basat en la construcció de coneixement, peró aquest procés es dificultós i per aixó el nombre d'alumnes es convenient que sigui més reduït,i la funció del mestre es orientar, motivar, estimular, fer als alumnes descobrir interés per les coses. Altra qüestió molt positiva de la nova escola es l'espai per aprendre, què no necesàriament té que estar limitat a l'aula, ja que es pot aprendre en totes parts com als museus, als teatres, als parcs...etc, a través de la experiència.                                            
Així doncs, per poder assolir aquest progrés que demana l'escola moderna, fa falta un canvi en la metodología dels mestres, que encara que s'haguin introduït noves tecnologíes, el mètode amb el qual s'imparteixen les classes continúa sent el mateix.
Per tant el meu objectiu com a futura mestra és la correcta utilització de les noves eines d'aprenentatge de les quals disposam els professors, ja que els recursos materials han incrementat considerablement en relació amb el segle XX,i no limitar la nostra ensenyança al llibre de text, i el nostre curriculum a l'acumulament de continguts amb l’únic propósit de l’ avaluació per passar al següent nivell i així anar assolint totes les etapes.
En conclusió tenim que crear una escola basada en la construcció deconeixements, el desenvolupament integral de la persona i de les seves capacitats i competències, i que el propósit dels professors no consisteixi en saber-ho tot, sinó que tenim que conèixer el mètode i les tècniques per ensenyar; i així aconseguir que ells assoleixin els valors morals universals necesaris com: la tolerància, l'amistad, la voluntad, el respecte, la llibertat, la convivència, la pau, l'igualtat, la salut, la solidaritat...etc i molts valors més que les persones haurem de desenvolupar al llarg de la nostra educació i de la nostra vida.
Aida Ramón López.