Des
del meu punt de vista, aquest llibre ha set un dels més interessants que he
llegit durant la meva carrera, ja que s’expliquen els sentiments d’una familia real
amb un fill que presenta sèries discapacitats, cosa que ha de ser molt duur
vivir aquella situació. El llibre “Quiet” m’ha fet reflexionar sobre moltes
coses, ja que fa poc jo he set mare, i no soc capaç de posar-me en la pell d’aquesta
familia i pensar que el meu pròpi fill podría haver tingut qualsevol tipus de
discapacitat. És més, quan estaba embarassada, una de les majors pors que
tenía, era que el meu fill presentés algún problema.
Cal
dir que aquest llibre està narrat amb tons d’ironia moltes vegades, pero és
normal que en una situació tan dramática, posin una mica d’humor per agreugar
la seva situació socio-familiar. Hi ha que
destacar que tampoc és el mateix vivir-ho i trovar-te en el lloc d’aquesta familia,
que contar-ho o que escoltar-ho, ja que és difícil trovar-te a la pell d’aquests
pares o d’aquesta germana i saber sortir cap endevant amb tota la normalitat possible.
En
la meva opinió, aquesta familia té moltíssimes inseguretats, pors, inquietuds,
que són totalment normals, ja que no saben els temps de vida que tendrá el seu
fill, no saben amb quin tipus d’enfermetat es troben, els professionals no lis
poden ajudar, senten que el seu fill és diferent i mai no podrá arribar a fer el
que fan els demés. A més de tot això, aquests pares es poden arribar a sentir
culpables de l’enfermetat del seu fill. Per tant, pens que ha de ser molt
difícil estar en el seu lloc, i més encara si la societat no ajuda a l’integració
d’en Llullu, ni comprén tots els problems que pateixen.
Un
aspecte positiu que he pogut observar, i que per a mi és fonamental per a que
aquesta familia surti cap endevant és l’unió dels pares d’en Llulu, ja que
aquest unió fa que superin totes les dificultats i que el vincle afectiu cap a en
Llulu sigui major.
Però,
com he dit abans, un aspecte molt negatiu que es dona en aquesta historia, és
la poca comprensió que té la societat i tots els impediments que hi posa, davant
els problemes d’en Llulu. El que més hem va cridar l’atenció es quan el Llullu
ha d’anar a l’escola i tots els cotxes que han d’esperar darrera de l’autobús
que l’ha de portar, començen a pitar amb els seus clàxons i no són capaços de
posar-se en el seu lloc. A més, finalment li acaben llevant el seu transport
escolar, i el seu pare ha de fer un gran esforç per a portar al seu fill a l’escola,
ja que els cotxes aparquen a la calçada i ell ha de passar amb la cadira de rodes
per en mig de la carretera. Una altre situació, que m’ha paregut molt fort i dramática,
va ser quan la familia va anar a un restaurant i lis deien que no podien entrar
amb en Llulu perquè no donava bona imatge i no podía accedir per les escales. L’indignació
de la familia va aconseguir que els deixessin pasar al restaurant, encara que
amb males cares i males contestacions per part del personal que hi treballava. Com
aquests es van sentir molt malament per el que va ocorrèr, van deixar-lis el
sòl ple de pipí d’en Llulu.
Per
a mi aquestes situacions que va viure la familia són molt greus, ja que bastant
desgracia té aquesta familia, com per a que damunt la gent sigui tan cínica i egoísta,
sabent que això li pot pasar a qualsevol.
Jo, des de què sóc mare i porto al
meu fill en un carret, en moltes ocasions hem sent identificada amb la gent que
té qualsevol tipus de discapacitat i porta una cadira de rodes o altre cadira
adaptada. A la majoria de institucions, pisos, cases, aceres, etc…, no hi ha rampes
d’accés o ascensors, sinó que sempre hi ha escales per accedir-hi o no hi ha
ascensor, o les aceres no tenen una rampa, sino un petit escaló. Tots aquests
impediments arquitectónics, són de gran importancia per a una persona que porta
al seu bebé en un carret, pero més encara per a una persona de mobilitat
reduïda que es vol desenvolupar autónomament.
D’altra banda, m’he adonat que
aquesta familia a pesar de tot no s’afonen i continúen cap endevant. Fan front a aquesta situació,
com poden i el millor que poden i segueixen amb la seva vida, fent el que feien
abans. Viatjen contínuament, cosa que els-hi causa molts de problemes, perque
cada volta que ho fan, han d’assegurar-se que hi ha metges especialistes per
atendre a en Llulu i han de tenir tots els telèfons d’emergència, és més en un
dels seus viatges han de cridar a una ambulància perque al seu fill li dona un
atac.
Una gran lecció que m’ha donat
aquesta historia, és que a pesar de tots els impediments i els problemes que
tenen, surten cap endavant dia a dia, fan front a les contradiccions de la
societat, lluiten contra l’enfermetat del seu fill, i tot per l’amor que senten
cap a ell.
Després d’haver llegit aquest llibre,
no m’imagin visquent una situació com aquestes, ja que pens que ha de ser
duríssim i mai penses que et pot tocar a tu mateix. A més viure la mort del teu
pròpi fill, crec que és el fet més traumàtic que et pot ocórrer en la vida. Per
això de cara a la nostra professió com a mestres hem de saber posar-nos en la
pell d’aquells pares que tenen algún fill amb alguna discapacitat greu i
ajudar-lis en la mesura de lo posible per a l’estimulació d’aquell infant. I
per últim, tractar a aquells infants com a un més per a que es senti com la
resta dels seus companys, sense diferències, simplement, hem de procurar
donar-lis una atenció individualitzada a cadascún d’ells, ja que tots tenen les
seves necessitats i els seus ritmes.
Aida ramón Lopez
2n curs GEDI
Educació Inclusiva
No hay comentarios:
Publicar un comentario