En primer lloc, cal
remarcar que aquest, és un dels temes més
rellevants dins de la psicología de l’educació, ja que inclou dos de les corrents més importants de la
psicologia, que han determinat les pràctiques educatives durant molt de temps a
les escoles, el conductisme i el cognitivisme. A banda de ser un tema important, és un tema
interesant per a nosaltres, ja que si no entenem els principis que recullen
aquestes teories, no podem arribar a entendre els processos conductuals i
cognitius dels infants, ja que aquests principis estan presents en el procés
d’ensenyança- aprenentatge.
Primerament, vaig a parlar sobre el conductisme i les
seves concepcions. Per a començar, el conductisme estudia els canvis de la
conducta que es produeixen com a resultat d’una pràctica, i aquestes conductes,
tant adequades com disruptives, són apreses
per l’individu, conscient o inconscientment en funció de l’interacció amb una
serie de factors.
Pel que fa a les teories del condicionament clàssic,
existeixen diverses tècniques per a modificar la conducta mitjançant respostes
psíquiques: la de dessensibilització sistemàtica, l’exposició en viu i
d’exposició d’imaginació. Respecte a aquestes tècniques, record que el meu pare
quan jo era petita, hem va ensenyar a nedar mitjançant l’exposició en viu,
posant-me dins l’aigüa i nedant poc a poc cap a ell i mentre ell s’allunyava.
Així, encara que jo no volgués, hem ficava dins l’aigüa i hem feia nedar, i poc
a poc vaig perdre la por i vaig aprendre a nedar.
D’altra banda, tenim les investigacions fetes per
Skinner sobre el condicionament operant, on el reforç es fa d’alguna manera
abans de realitzar la conducta. En aquests estudis, Skinner va experimentar amb
animals sense llibertat, modelant la seva conducta gradualment. Quan aquests
animals tenien la resposta que Skinner esperava, se li donaven estímuls, que
solien ser menjar.
Hi ha diferents tècniques per controlar i modificar la
conducta: la primera fase és la d’avaluació, es a dir, detectar la conducta
disruptiva i fer un registre; la segona fase és
la d’intervenció, on tenim que aplicar unes tècniques que podrien
funcionar bé per aquell infant; i per últim una fase de seguiment, per valorar
si l’aplicació ha servit perque les respostes es mantenguin en el temps.
Dintre del conductisme, hi ha diferents procediments
per controlar i modificar la conducta: el reforç positiu, l’enmollament,
l’encadenament, sistema de direcció de conducta mitjançant contracte, supressió
de reforç, sistema d’economia de fitxes, sobrecorrecció restitutiva,
sobrecorrecció pràctica positiva, time out, tutoria d’un company i cost de
resposta. Totes aquestes tècniques conductistes, es poden aplicar dins l’aula,
i poden donar bons resultats en quant al control i la disciplina. Pero, en
canvi, si no estan ben aplicades o són massa radicals pot perjudicar molt a la
persona.
Com ja sabem, en les escoles tradicionals, aquestes
tècniques conductistes eren emprades de forma abusiva, fins al punt de que
molts d’alumnes li agafaven rebuig a l’escola i als mestres. Desde la meva experiència, jo he viscut i he set educada, tant pels mestres com per
la família, amb molts dels procediments exposats anteriorment, i es evident que
dóna resultats, pero es qüestionable si
dona el millors resultats.
Altre concepció conductista és l’anomenada
aprenentatge Vicari, la qual interpreta la conducta per imitació d’un model, és
a dir, l’individu duu a terme una determinada conducta i si li interesa i li és
gratificant la torna a repetir de manera específica en cada situació. En aquest
tipus d’aprenentatges té molta importància l’herència. Com a aspecte a destacar
d’aquest tipus d’aprenentatge, cal dir que encara que no ens hi adonem, una
gran part del nostre aprenentatge es vicari, ja que aprenem segons els models
que ens envolten.
Per a que es doni aquest tipus d’aprenentatge es tenen
que tenir en compte les següents capacitats: la capacitat simbolitzadora, la
capacitat de previsió, la capacitat vicària, la capacitat autoreguladora i la
capacitat d’autoreflexió.
Les respostes que tenen els infants depenen de 4
factors: la conducta, l’ambient, els factors personals i factors cognitius, per
això hi ha que destacar el determinisme recíproc. Això ho podem veure reflectit
en les diferents respostes que poden tenir els infants davant la mateixa
situació. Per exemple, dos germans que viuen una situació de maltractament del
seu pare cap a la mare, poden tenir distintes reaccions, un germà pot reaccionar de forma agressiva amb
el seu entorn, mentre que l’altre pot tenir una reacció totalment contrària i
actuar en contra de la violència en cap situació.
Vandura és el màxim representant d’aquesta teoria i
diu que hi ha quatre processos des de que el nen veu una conducta fins que la comença a repetir: procés
d’atenció, procés de retenció, procés de producció i de reproducció motora i
procés de motivació.
Respecte a Zimmerman, aquest ha aplicat l’aprenentatge
Vicari, pero amb aspectes més educatius. Aixó, s’anomena aprenentatge regulat,
el qual considera a l’alumne com a participant actiu en el seu propi procés
d’aprenentatge.
Com a conclusió general d’aquest bloc de contingut,
cal destacar que el conductisme, ha marcat molt els processos educacionals a
l’escola durant molts d’anys, i avui en dia, les tècniques conductistes també
segueixen presents a les aules i són emprades pels mestres. Aquestes tècniques,
són simples, operants i efectives, pero tenen molts d’aspectes a criticar, ja
que deixa de banda aspectes com el pensament o les motivacions dels alumnes. A
més les idees conductistes poden aplicar-se en l’adquisició de coneixements
memorístics, cosa que avui en dia, les metodologies han d’orientar-se més a
postures constructivistes. Fent una reflexió sobre el conductisme, es pot dir
que l’aprenentatge, tant a l’escola, com en altres contextos, depèn de les
conductes de l’entorn.
Com a reacció a les teories conductistes, apareix un
tipus de pensament totalment oposat anomenat cognitivisme. El cognitivisme
critíca diversos aspectes de les tècniques conductistes com que no es pot crear
aprenentatge només amb uns reforços de moldejament de la conducta. Els
cognitivistes deien que no es podia explicar, amb estímuls de resposta, com
funciona la memòria, l’intel·ligència, les estratègies d’aprenentatge…etc. Els
estudis d’aquestos es centraven sobretot en investigar si aquells aprenentatges
conductistes es podien recuperar i quins coneixements es queden en la memòria a
curt termini i quins a llarg termini.
El problema que aquestos tenien es que lo que ells
volien investigar era molt difícil apropar-lo al mètode científic, mentre que
els conductistes ho mesuraven tot amb resultats.
Cal destacar que les idees cognitives, ens estan
influint considerablement alhora de formar als futurs educadors, cosa que té
aspectes tant positius com negatius. Un
aspecte molt positiu és que l’educació necessita un canvi i aquestes idees són
més favorables per iniciar un canvi amb les metodologies tradicionals. Pero, en
canvi, aquestes teories creen inseguretats als docents, ja que són moltes les
variables que s’han d’emprar per impartir una metodologia constructivista.
Dintre del cognitivisme hi ha quatre autors que van
destacar per les seves idees innovadores, respecte al procés
d’ensenyança-aprenentatge i del desenvolupament dels infants. Aquests autor
són: Piaget, Vygotski, Ausubel i Brunner.
En primer lloc, Piaget deia que quant més ens
adaptem al nostre entorn, més desenvoluparem la nostra intel·ligència, i quan
més desenvolupem aquesta intel·ligència més ens ajuda a adaptar-nos al entorn,
és a dir, aquest li dona molta importancia al contacte amb el medi. Per
exemple, en el cas d’un mestre, aquest hauría d’orientar la seva tasca per a
que els seus alumnes interactuïn per a fer un entorn ric i estimulant per a que
el nen de manera autónoma pugui experimentar.
Aquesta
intel·ligència, segons Piaget, s’adquireix en diferents estadis de
desenvolupament en relació a l’edat de l’infant, i aquestes etapes es
divideixen en: etapa sensiomotora (0-2), etapa preoperacional (2-7), etapa de
operacions formals (7-12) i de operacions concretes.
En segon
lloc, les investigacions de Vygotski anaven les seves
investigacions anava encaminades a que l'aprenentatge del nen fos més eficaç
per a que els aprenentatges fossis més efectius per a la societat. Segons aquest autor, la
construcció del coneixement és producte de la interacció social, on els
significats estan en el món social extern. A partir de la interacció social el
nen troba les eines per aconseguir els seus aprenentatges.
Entre aquests dos autors, hi ha una gran polémica ja que segons
Vygotski es dona primer el llenguatge per a
que a que es pugui donar el pensament, mentre que en Piaget considera que s'ha
de donar primer el pensament per assolir el llenguatge. Aquesta qüestió és una
de les més complexes de la psicología perque sempre apareix el dubte de quin
dels dos procesos sorgeix abans, pero en la meva opinió tant el pensament com
el llenguatge són dos processos que segurament van lligats i s’aprenen
conjuntament. A més és molt difícil imaginar un dels dos per separat i per això
els dos autors tenen la seva part de raó.
Altre
principi de l’obra de Vygotski, es que no tots els
processos d’ensenyament aprenentatge creen desenvolupament o avanç en l’alumne,
sinó tan sols aquells que es situen en la zona de desenvolupament pròxim del
nen. Aixó vol dir que l’infant assimila millor els coneixements quan, la
distancia d’allò que sap i allò que pot arribar a saber amb ajuda d’una persona,
no és massa gran. Cal esmentar que assolir la distancia que hi ha entre la zona
de desenvolupament pròxim, és el paper que desenvolupa el mestre.
En
tercer lloc tenim a Ausubel, un teòric de la psicología de l’educació que va
ser molt crític dins de la seva pròpia corrent, perquè als anys 60/70 es posa
en molt d'auge les pedagogies que treballaven molt l'aprenentatge per
descobriment, on el nen investiga, fa moltes activitats, és a dir amb
currículums més oberts que a més en aquesta corrent tenim a Bruner.
La teoria d’Ausubel es basava en que els nens
construeixin el seu coneixement a través del descobriment dels
continguts mitjançant els experiments i l’activisme dins l’aula, és a dir el
que nosaltres anomenem aprenentatge significatiu. Ausubel crítica al model
expositiu tradicional, ja que les pedagogies d’Ausubel treballaven molt l'aprenentatge
per descobriment, on el nen investiga, fa moltes activitats, és a dir amb currículums
més oberts. Aquestes metodologies són totalment contràries a les que hem viscut
nosaltres a les nostres escoles, per això pens que és molt difícil ensenyar amb
metodologies que mai has viscut i, per tant, caldrà una gran esforç per part nostra,
és a dir, de els futurs i futures docents, que això sigui posible.
Per últim, tenim a Bruner, un autor que defensava molt
l’aprenentatge per descobriment. També va investigar
molt sobre el llenguatge i com a partir d'aquell llenguatge i els descobriments
que fa l'infant, el nen va categoritzant. Primer els aprenentatges són més
simples, i a mesura que va ampliant aquesta categoria va tenguent un aprenentatge
d'aquell concepte cada vegada més complex. A més, parla de quin és el rol del
mestre per aproximar al nen a que vagui entenent aquestes categories més
complexes segons la seva pròpia maduresa i segons lo que el nen sap. Diu que
per fer aquestes categories hi ha un model que facilita anar aprenent aquells
conceptes, aquest és l'aprenentatge per descobriment. Algunes de les
metodologies que s’ajustarien a la seva teoría són els projectes de treball i
els centres d’interès.
Tots aquestos autors tenen un aspecte
en comú que sería el desenvolupament integral dels infants al màxim de les
seves capacitats. En la meva opinió les teories d’aquests autors tenen
principis molt interessants i que cal tenir en compte alhora de impartir una metodología
determinada.
En conclusió, per finalitzar aquest
tema, he de dir que després d’haver assolit aquests coneixements, hem sento una
mica més preparada per a tractar amb els infants, per a donar-lis una bona educació,
però sobretot per a que ells cresquin com a persones i ciutadans rics amb valors.
A més, cada día que aprenc coses noves sobre temes com aquestos, faig memoria i
pens en el meu recorregut acadèmic com a estudiant i m’en adono de totes les
errades que els mestres han pogut cometre amb jo i tenc molt clar que faré el
que estigui en les meves mans per no cometre les mateixes errades amb els meus
alumnes. En resum tot lo que estic aprenent al llarg d’aquest tema, d’aquest
curs, de la carrera, són coneixements
que vaig assimilant i contrastant amb la meva experiencia amb tots els
infants que he tractat i amb el meu pròpi fill, i cada volta més veig reflectit
el meu coneixement.
Aida Ramón López
2n Curs GEDI
No hay comentarios:
Publicar un comentario