TEMA 3: FACTORS PSICOLÒGICS IMPLICATS EN L'APRENENTATGE: FACTORS INTERPER-SONALS DEL PROCÉS D'ENSENYAMENT-APRENENTATGE

En aquest tema es tracten diversos processos psicològics que es donen en la ment dels infants durant el procés d’ensenyança-aprenentatge. Aquests processos es divideixen en dos tipus: els processos cognitius, dintre dels quals podem trobar l’atenció, la memoria i l’intel·ligència; i els processos afectius, en els quals trobem  la personalitat i la motivació.

En primer lloc, vaig a fer referencia als processos cognitius, en concret a l’atenció.

L’atenció és un procés que no només forma part del nen, sino que hem de tenir en compte altres aspectes com que madura en el dia dia. És a dir, madurarà oferint activitats i aspectes que facin que el nen realment presti atenció, partint dels seus interessos. Aquest procés incrementa el grau d’activació i facilita l’entrada d’informació, que després haurem d’organitzar i distribuir.

L'atenció l'han intentat definir des de varies paradigmes de la psicologia, una d'elles són els teòrics del conductisme, amb les anomenades teories conductuals, que es fixaven en la disponibilitat sensorial del nen. Altres paradigmes són les orientacions psicomètriques, basades en els tests psicològics, i les teories del processament de l’informació, on es compara el funcionament de la ment humana, amb els processos computacionals.

Dintre dels processos d’atenció podem destacar una sèrie de factors que incideixen sobre aquestos: els factors fisiològics, com per exemple l'esgotament, el son i la fatiga, on ens trobem amb les causes escolars i extraescolars; el nivel de desenvolupament, ja que al principi de la nostra vida tenim una atenció més espontània, mentre que quan es va consolidant el nostre llenguatge, podem dir que comença a haver-hi indicis d’una atenció sostinguda; la motivació i els interessos, que depenen totalment de la personalitat de la persona; i les diferències individuals, on podem destacar l’estil impulsiu i l’estil reflexiu, en els que haurem d’emprar metodologies diferents per a satisfer les necessitats de cada estil.

Cal esmentar sobre el procés atencional en les escoles,  que és molt important, ja que si un infant per qualsevol motiu no està en condicions de prestar atenció al docent, sempre es millor satisfer les seves necessitats bàsiques, abans d’atosigar més a l’alumne. Per això, com a futures mestres hem de tenir molt en compte les necessitats fisiològiques que tenen els infants, ja que sinó es troben en condicions, no serán capaços d’escoltar i asimilar l’informació que el docent pretén transmetre-li.

Avui en dia, i amb els coneixements que ja tenim, podem dir que la memòria ha perdut una mica de pes amb el pas de les escoles tradicionals a les més constructives, i alhora amb el pas de l’aprenentatge memorístic a l’aprenenatge significatiu o per descobriment. Cal esmentar que aquest pas ha suposat un canvi en l’utilització de la memòria a curt termini cap a una memòria a llarg termini, de la qual podem recuperar l’informació amb més facilitat.

L’últim procés cognitiu és lintel·ligència, la qual durant molt de temps és va entendre com a una cosa estàtica. És a dir, a l’escola es posaven uns límits i havia que conformar-se, ja que no es podía arribar més lluny del que  estaba pleestablert.  Però en els darrers anys, ha sorgit un nou model de intel·ligència de Gardner, que ens diu que hi ha 8 intel·ligències.

Avui en dia, sabem que cada infant té les seves capacitats i la seva intel·ligència pot ser diferent en una àrea de coneixement i en una altra, per tant, la nostra responsabilitat com a mestres, és desenvolupar al màxim aquestes intel·ligències. Això implicaría no posar límits en el seu aprenentatge, ja que fins ara, el coneixement ha estat pautat únicament pel currículum escolar. A més, si per exemple havia un nen amb necessitats especials, ja li marcaven un currículum especial, sense tenir en compte les seves necessitats reals.

Ara explicaré els processos afectius, començant per la personalitat. Des de les etapes en les que nosaltres treballarem, el nen va configurant la seva identitat personal a partir dels seus contextos i del que els demés diuen d’ell, així el nen  configura la seva personalitat a partir dels elements del nostre entorn. És a dir, a partir de les critiques, les alavançes, els càstigs, els premis,…etc.

Per tant, la nostra funció com a mestres será la de configurar la personalitat dels infants amb comentaris positius, és a dir, remarcant les seves potencialitats i intentant no destacar les seves característiques dolentes, ja que, si només li deim a l’alumne alló que no sap fer i alló que fa malament, les seves impressions serán de què és dolent i perdrà la seva confiança en ell mateix. Així que nosaltres hem de crear el que s'anomena "seguritat emocional a l'aula", és com una capa protectora que tindrà l'infant quan ell detecta que les seves demandes són ateses adequadament. La seguretat emocional també depèn de poder preveure com a nen allò que va a pasar i de tenir unes normes assumides i assumibles i que també es pot equivocar i reflexionar sobre allò. És a dir, aceptar que a partir dels errors també es pot aprendre.

Dels estils cognitius dels nens s'han investigat i s'ha descobert que hi ha dos tipus: els independents de camp i els dependents de camp. En quant als independents de camp, es caracteritzen més per respondre millor a les motivacions intrínseques, mentre que els dependents aprenen millor amb les motivacions extrínseques. Aquestos estils depenen de la personalitat dels infants.

Finalment, explicaré l’últim procés, el de la motivació. Cal dir que la motivació és l’interès personal, l’atenció, la persistencia, l’eficàcia cap a un aprenentatge, l’iniciativa, l’esforç, la constància i la voluntat cap a una tasca. El problema és que aconseguir aquesta motivació és una qüestió molt difícil, sobretot al llarg de tot un curs.

Com ja sabem, la motivació dels nostres alumnes és molt important, perquè d’aquesta dependrà el coneixement que aquestos puguin arribar a assolir. És a dir, si els nostres alumnes están motivats i segueixen el fil de les clases, tendrán un aprenentatge molt més significatiu, mentre que si  seguim emprant unes metodologies més impulsives, no aconseguirem tenir als nostres infants motivats.

Segons Printich i de Groot la motivació s'articula entorn als següents components: els components de valor, que inclouen les fites que persegueixen els alumnes i les seves creences pel que fa la valor, la importància i la utilitat de les tasques; els components d'expectatives, que inclouen les creences que els nens tenen sobre la seva capacitat per desenvolupar la tasca; i els components afectius, inclouen les relacions emocionals cap a les tasques i cap a un mateix, les quals estan influïdes per les cognicions anteriorment assenyalades. La nostra conducta està sempre orientada a fites i aquestes desenvolupen un paper fonamental en el procés motivacional: fites relacionades amb la tasca, fites relacionades amb el jo, i fites relacionades amb la valoració social.

Segons Eliot i Deweck, hi ha dos tipus de fites les d’aprenentatge i les d’execució. Les fites d’aprenentatge conceben la intel·ligència com un repertori de coneixements que es poden incrementar mitjançant l’esforç, mentre que les fites d’execució la conceben com una cosa estable, la qual es manifesta amb els èxits i els fracassos. Com hem dit anteriorment les fites d’aprenentatge es podrien relacionar amb els alumnes independents de camp i amb una motivació intrínseca, mentre que les fites d’execució estarien mes relacionades amb els alumnes dependents de camp i amb una motivació extrínseca.

Com a conclusió de tot lo esmentat anteriorment, podem dir que tots aquestos processos que he esmentat, determinaràn la identitat personal de l’infant i la seva relació amb els seus companys i els seus mestres dins l’escola.

Aida Ramón López

2n curs GEDI

TEMA 2: LES TEORIES DEL APRENENTATGE I LA SEVA IMPLICACIÓ EN EL CURRÍCULUM ACTUAL: PROCESSOS D’APRENENTATGE.

En primer lloc, cal remarcar que aquest, és un dels temes més rellevants dins de la psicología de l’educació, ja que inclou dos de les corrents més importants de la psicologia, que han determinat les pràctiques educatives durant molt de temps a les escoles, el conductisme i el cognitivisme. A banda de ser un tema important, és un tema interesant per a nosaltres, ja que si no entenem els principis que recullen aquestes teories, no podem arribar a entendre els processos conductuals i cognitius dels infants, ja que aquests principis estan presents en el procés d’ensenyança- aprenentatge.

Primerament, vaig a parlar sobre el conductisme i les seves concepcions. Per a començar, el conductisme estudia els canvis de la conducta que es produeixen com a resultat d’una pràctica, i aquestes conductes, tant adequades com disruptives, són  apreses per l’individu, conscient o inconscientment en funció de l’interacció amb una serie de factors.

Pel que fa a les teories del condicionament clàssic, existeixen diverses tècniques per a modificar la conducta mitjançant respostes psíquiques: la de dessensibilització sistemàtica, l’exposició en viu i d’exposició d’imaginació. Respecte a aquestes tècniques, record que el meu pare quan jo era petita, hem va ensenyar a nedar mitjançant l’exposició en viu, posant-me dins l’aigüa i nedant poc a poc cap a ell i mentre ell s’allunyava. Així, encara que jo no volgués, hem ficava dins l’aigüa i hem feia nedar, i poc a poc vaig perdre la por i vaig aprendre a nedar.

D’altra banda, tenim les investigacions fetes per Skinner sobre el condicionament operant, on el reforç es fa d’alguna manera abans de realitzar la conducta. En aquests estudis, Skinner va experimentar amb animals sense llibertat, modelant la seva conducta gradualment. Quan aquests animals tenien la resposta que Skinner esperava, se li donaven estímuls, que solien ser menjar.

Hi ha diferents tècniques per controlar i modificar la conducta: la primera fase és la d’avaluació, es a dir, detectar la conducta disruptiva i fer un registre; la segona fase és  la d’intervenció, on tenim que aplicar unes tècniques que podrien funcionar bé per aquell infant; i per últim una fase de seguiment, per valorar si l’aplicació ha servit perque les respostes es mantenguin en el temps.

Dintre del conductisme, hi ha diferents procediments per controlar i modificar la conducta: el reforç positiu, l’enmollament, l’encadenament, sistema de direcció de conducta mitjançant contracte, supressió de reforç, sistema d’economia de fitxes, sobrecorrecció restitutiva, sobrecorrecció pràctica positiva, time out, tutoria d’un company i cost de resposta. Totes aquestes tècniques conductistes, es poden aplicar dins l’aula, i poden donar bons resultats en quant al control i la disciplina. Pero, en canvi, si no estan ben aplicades o són massa radicals pot perjudicar molt a la persona.

Com ja sabem, en les escoles tradicionals, aquestes tècniques conductistes eren emprades de forma abusiva, fins al punt de que molts d’alumnes li agafaven rebuig a l’escola i als mestres.  Desde la meva experiència, jo he viscut  i he set educada, tant pels mestres com per la família, amb molts dels procediments exposats anteriorment, i es evident que dóna resultats, pero es qüestionable  si dona el millors resultats.

Altre concepció conductista és l’anomenada aprenentatge Vicari, la qual interpreta la conducta per imitació d’un model, és a dir, l’individu duu a terme una determinada conducta i si li interesa i li és gratificant la torna a repetir de manera específica en cada situació. En aquest tipus d’aprenentatges té molta importància l’herència. Com a aspecte a destacar d’aquest tipus d’aprenentatge, cal dir que encara que no ens hi adonem, una gran part del nostre aprenentatge es vicari, ja que aprenem segons els models que ens envolten.

Per a que es doni aquest tipus d’aprenentatge es tenen que tenir en compte les següents capacitats: la capacitat simbolitzadora, la capacitat de previsió, la capacitat vicària, la capacitat autoreguladora i la capacitat d’autoreflexió.

Les respostes que tenen els infants depenen de 4 factors: la conducta, l’ambient, els factors personals i factors cognitius, per això hi ha que destacar el determinisme recíproc. Això ho podem veure reflectit en les diferents respostes que poden tenir els infants davant la mateixa situació. Per exemple, dos germans que viuen una situació de maltractament del seu pare cap a la mare, poden tenir distintes reaccions, un  germà pot reaccionar de forma agressiva amb el seu entorn, mentre que l’altre pot tenir una reacció totalment contrària i actuar en contra de la violència en cap situació.

Vandura és el màxim representant d’aquesta teoria i diu que hi ha quatre processos des de que el nen veu una conducta  fins que la comença a repetir: procés d’atenció, procés de retenció, procés de producció i de reproducció motora i procés de motivació.

Respecte a Zimmerman, aquest ha aplicat l’aprenentatge Vicari, pero amb aspectes més educatius. Aixó, s’anomena aprenentatge regulat, el qual considera a l’alumne com a participant actiu en el seu propi procés d’aprenentatge.

Com a conclusió general d’aquest bloc de contingut, cal destacar que el conductisme, ha marcat molt els processos educacionals a l’escola durant molts d’anys, i avui en dia, les tècniques conductistes també segueixen presents a les aules i són emprades pels mestres. Aquestes tècniques, són simples, operants i efectives, pero tenen molts d’aspectes a criticar, ja que deixa de banda aspectes com el pensament o les motivacions dels alumnes. A més les idees conductistes poden aplicar-se en l’adquisició de coneixements memorístics, cosa que avui en dia, les metodologies han d’orientar-se més a postures constructivistes. Fent una reflexió sobre el conductisme, es pot dir que l’aprenentatge, tant a l’escola, com en altres contextos, depèn de les conductes de l’entorn.

Com a reacció a les teories conductistes, apareix un tipus de pensament totalment oposat anomenat cognitivisme. El cognitivisme critíca diversos aspectes de les tècniques conductistes com que no es pot crear aprenentatge només amb uns reforços de moldejament de la conducta. Els cognitivistes deien que no es podia explicar, amb estímuls de resposta, com funciona la memòria, l’intel·ligència, les estratègies d’aprenentatge…etc. Els estudis d’aquestos es centraven sobretot en investigar si aquells aprenentatges conductistes es podien recuperar i quins coneixements es queden en la memòria a curt termini i quins a llarg termini.

El problema que aquestos tenien es que lo que ells volien investigar era molt difícil apropar-lo al mètode científic, mentre que els conductistes ho mesuraven tot amb resultats.

Cal destacar que les idees cognitives, ens estan influint considerablement alhora de formar als futurs educadors, cosa que té aspectes tant positius com negatius.  Un aspecte molt positiu és que l’educació necessita un canvi i aquestes idees són més favorables per iniciar un canvi amb les metodologies tradicionals. Pero, en canvi, aquestes teories creen inseguretats als docents, ja que són moltes les variables que s’han d’emprar per impartir una metodologia constructivista.

Dintre del cognitivisme hi ha quatre autors que van destacar per les seves idees innovadores, respecte al procés d’ensenyança-aprenentatge i del desenvolupament dels infants. Aquests autor són: Piaget, Vygotski, Ausubel i Brunner.

En primer lloc, Piaget deia que quant més ens adaptem al nostre entorn, més desenvoluparem la nostra intel·ligència, i quan més desenvolupem aquesta intel·ligència més ens ajuda a adaptar-nos al entorn, és a dir, aquest li dona molta importancia al contacte amb el medi. Per exemple, en el cas d’un mestre, aquest hauría d’orientar la seva tasca per a que els seus alumnes interactuïn per a fer un entorn ric i estimulant per a que el nen de manera autónoma pugui experimentar.

Aquesta intel·ligència, segons Piaget, s’adquireix en diferents estadis de desenvolupament en relació a l’edat de l’infant, i aquestes etapes es divideixen en: etapa sensiomotora (0-2), etapa preoperacional (2-7), etapa de operacions formals (7-12) i de operacions concretes.

En segon lloc, les investigacions de Vygotski anaven les seves investigacions anava encaminades a que l'aprenentatge del nen fos més eficaç per a que els aprenentatges fossis més efectius per a la societat. Segons aquest autor, la construcció del coneixement és producte de la interacció social, on els significats estan en el món social extern. A partir de la interacció social el nen troba les eines per aconseguir els seus aprenentatges.

Entre aquests dos autors, hi ha una gran polémica ja que segons Vygotski es dona primer el llenguatge per a que a que es pugui donar el pensament, mentre que en Piaget considera que s'ha de donar primer el pensament per assolir el llenguatge. Aquesta qüestió és una de les més complexes de la psicología perque sempre apareix el dubte de quin dels dos procesos sorgeix abans, pero en la meva opinió tant el pensament com el llenguatge són dos processos que segurament van lligats i s’aprenen conjuntament. A més és molt difícil imaginar un dels dos per separat i per això els dos autors tenen la seva part de raó.

Altre principi de l’obra de Vygotski, es que no tots els processos d’ensenyament aprenentatge creen desenvolupament o avanç en l’alumne, sinó tan sols aquells que es situen en la zona de desenvolupament pròxim del nen. Aixó vol dir que l’infant assimila millor els coneixements quan, la distancia d’allò que sap i allò que pot arribar a saber amb ajuda d’una persona, no és massa gran. Cal esmentar que assolir la distancia que hi ha entre la zona de desenvolupament pròxim, és el paper que desenvolupa el mestre.

En tercer lloc tenim a Ausubel, un teòric de la psicología de l’educació que va ser molt crític dins de la seva pròpia corrent, perquè als anys 60/70 es posa en molt d'auge les pedagogies que treballaven molt l'aprenentatge per descobriment, on el nen investiga, fa moltes activitats, és a dir amb currículums més oberts que a més en aquesta corrent tenim a Bruner. Però ell, considerava que s'estaven deixant dur per una moda, perquè considera que el mestre ha de donar estructura a les activitats fantàstiques. Perquè aquells aprenentatges que pensem que hem creat si no estan estructurats no s'assimilen.

La teoria d’Ausubel es basava en que els nens  construeixin el seu coneixement  a través del descobriment dels continguts mitjançant els experiments i l’activisme dins l’aula, és a dir el que nosaltres anomenem aprenentatge significatiu. Ausubel crítica al model expositiu tradicional, ja que les pedagogies d’Ausubel treballaven molt l'aprenentatge per descobriment, on el nen investiga, fa moltes activitats, és a dir amb currículums més oberts. Aquestes metodologies són totalment contràries a les que hem viscut nosaltres a les nostres escoles, per això pens que és molt difícil ensenyar amb metodologies que mai has viscut i, per tant, caldrà una gran esforç per part nostra, és a dir, de els futurs i futures docents, que això sigui posible.

Per últim, tenim a Bruner, un autor que defensava molt l’aprenentatge per descobriment. També va investigar molt sobre el llenguatge i com a partir d'aquell llenguatge i els descobriments que fa l'infant, el nen va categoritzant. Primer els aprenentatges són més simples, i a mesura que va ampliant aquesta categoria va tenguent un aprenentatge d'aquell concepte cada vegada més complex. A més, parla de quin és el rol del mestre per aproximar al nen a que vagui entenent aquestes categories més complexes segons la seva pròpia maduresa i segons lo que el nen sap. Diu que per fer aquestes categories hi ha un model que facilita anar aprenent aquells conceptes, aquest és l'aprenentatge per descobriment. Algunes de les metodologies que s’ajustarien a la seva teoría són els projectes de treball i els centres d’interès.

Tots aquestos autors tenen un aspecte en comú que sería el desenvolupament integral dels infants al màxim de les seves capacitats. En la meva opinió les teories d’aquests autors tenen principis molt interessants i que cal tenir en compte alhora de impartir una metodología determinada.

En conclusió, per finalitzar aquest tema, he de dir que després d’haver assolit aquests coneixements, hem sento una mica més preparada per a tractar amb els infants, per a donar-lis una bona educació, però sobretot per a que ells cresquin com a persones i ciutadans rics amb valors. A més, cada día que aprenc coses noves sobre temes com aquestos, faig memoria i pens en el meu recorregut acadèmic com a estudiant i m’en adono de totes les errades que els mestres han pogut cometre amb jo i tenc molt clar que faré el que estigui en les meves mans per no cometre les mateixes errades amb els meus alumnes. En resum tot lo que estic aprenent al llarg d’aquest tema, d’aquest curs, de la carrera, són coneixements  que vaig assimilant i contrastant amb la meva experiencia amb tots els infants que he tractat i amb el meu pròpi fill, i cada volta més veig reflectit el meu coneixement.

Aida Ramón López

2n Curs GEDI

TEMA1: INTRODUCCIÓ A LA PSICOLOGIA DE L’EDUCACIÓ

Abans de començar la carrera d’Educació Infantil, tenia una visió molt diferent sobre el que és la psicologia. Jo pensava que la psicologia era una ciència que estudiava la ment de les persones per tractar els problemes mentals que poden sorgir al llarg de la nostra vida. En aquests moments, la meva perspectiva ja ha canviat respecte al que pensava abans. Avui en dia, ja sé que a la psicologia no només s’estudia la ment de les persones per a poder curar traumes o problemes emocionals, sinó que també estudia el comportament humà de les persones per a poder donar solucions a problemes educatius i també per millorar els processos d’aprenentatge.

En aquesta assignatura nosaltres sobretot parlarem sobre la psicologia, orientada a temes educatius. En aquest primer tema es tracten sobretot els objectius principals, els temes més importants dels quals parlarem al llarg del curs i farem un recorregut històric simple per veure que fa anys ja havia persones que es preocupaven per qüestions psicològiques. Els objectius d’estudi de la psicologia de l’educació seran: proporcionar models explicatius dels processos de canvi; contribuir a la planificació de situacions educatives eficaces; i ajudar a la resolució de problemes educatius concrets. Aquests objectius estan marcats per uns continguts concrets com són el nivell de desenvolupament del nin, el nivell de competència i el nivell de disposició afectiva i emocional.

William James (1842-1910) ja parlava de com aplicar aspectes psicològics a l’educació i va introduir un canvi de metodologia per incentivar la motivació. En canvi Stanley Hall (1844-1924) i Alfred Binet (1857-1911) van inventar els tests d’intel·ligència per explorar els pensaments i coneixements dels infants. Edouard Claperède (1873-1940) i John Dewey (1859-1952) ens deia que una estratègia molt important de la psicologia era treballar la motivació i els interessos dels nens, per tal de formar societats més humanes.

Les teories actuals de la psicologia són les mateixes formulades per tots aquests autors, però aquests han set revisades i una mica modificades per els professionals de la psicologia dels nostres dies. Aquestes teories i paradigmes es van traslladant a les escoles aplicant un programa conductista. El conductisme es la modificació de la conducta  des de fora i l’ambient és el factor més important per modificar la conducta humana. Aquesta va ser una de les primeres teories amb una base científica ferma, ja que donava seguretat i demostrava els resultats. També han sorgit altres orientacions, però no han tingut tant d’èxit com el conductisme

Com a conclusió d’aquesta primera unitat, puc dir que la meva visió de la psicologia ha anat transformant-se a cada sessió teòrica realitzada i poc a poc els meus coneixements previs que tenia sobre aquesta assignatura s’han anat contrastant amb la nova informació. El que puc dir és que aquest tema introductori m’ha paregut massa teòric i poc interesant, sobretot el recorregut històric, però necessari per a poder comprendre altres aspectes més complexos de la psicologia. Una vegada constituïts els pilars del que serà el nostre dia a dia en les aules, només queda anar completant el nostre coneixement i les experiències per poder posar-ho en pràctica. Cal destacar que la teoria que estam aprenent a classe sembla fàcil de comprendre però, realment quan trobem a l’aula una diversitat d’alumnes amb casos diferents, serà molt difícil aplicar una estratègia individualitzada.

Aida Ramón López

2n Curs GEDI

PSICOLOGIA DE L'EDUCACIÓ

INICI DE L'ASSIGNATURA DE PSICOLOGIA DE L'EDUCACIÓ

AN EMAIL TO A FRIEND

Dear Gabriela,

Hi! How are you? Sorry, but I couldn't write before, because I'm really busy. The studies are driving me crazy and I'm  so stressed. I'm meeting a lot of people and I have make a lot of lovel friends.

And you, have you found a job in London? I'm so excited because I haven't found job but I have got good marks. In Spain, at the moment it's so difficult to find job and a lot of people are unemployed.

My college friends are very nice and I talk to them about everything. I'm fascinated with teachers because they have a lot of knowledge about children and the best way of their education. I love my studies because I love children, and I'm learning a lot of things about them.

Gabri, I hope that you are getting on well in London, but for this summer, you have to come to Ibiza because I have a surprise for you!

Lots of kisses, and see you soon!

Aida Ramón López

TRADITIONAL METHODOLOGIES ARE STILL BETTER THE MODERN METHODOLOGIES.

Firstly, in my opinion modern technologies are very important to learn because we live in a modern society and methodologies have to adapt to changes.

On the one hand, traditional methodologies are based on memorizing knowledge and this is very important for learning. In addition, these methodologies select intelligent people to study and lazy people to work. For these reasons, this methodology is very selective.

But on the other hand, modern methodologies are better to improve the quality of education, and they are necessary, because in our society we need more qualified students. Furthermore, these methodologies are not based on memorizing, but they are based on the experiences of our lives and the knowledge is functional.

In conclusion, both methodologies can be used to teach  and learn, but we must adapt education to the changes. In modern technologies so as to offer better education.

Aida Ramón López

Composition of myself

My name is Aida, and I'm nineteen years old. Physically I'm short, thin and I've got brown eyes and light brown hair. I'm from Ibiza and I live in Puig d'en Valls with my brother and my mum.

I'm studying for a degree in infant education at the university of the Balearic Island and I'm also look for a job at the moment.

As for my hobbies,  I like going clubbing and partying with my friends. I also like going to the beach, swimming, reading and walking.

 I like sports and when I've got free time I go to the gym or ride on the country. I also love to travel and the next place that I woukd like to visit is Greece or Egypt.

As for my personality, I consider myself a little shy but a sociable and friendly person. I'm very patient, but sometimes I'm too lazy.

Fotos: Creative Commons: http://www.flickr.com/photos/98092080@N06/

Aida Ramón López

LA REFLEXIÓ FINAL

Després de tant d'esforç ja arriba el final del semestre i ho farem amb moltes entrades al nostre eportafoli i molts de coneixements nous que mai pensàvem que ens podrien arribar a canviar tant la nostra forma de pensar i de veure les coses. Sobretot hem pogut conèixer molts d'aspectes sobre l'educació infantil que abans ignoràvem.

Fa uns mesos què vàrem començar les classes i en aquells moments, totes pensàvem que en aquesta carrera ens ensenyarien a com posar autoritat dins l'aula, a com fer fitxes per els nostres alumnes, a com ensenyaríem a tots els alumnes en silenci i sense jugar. Però uns mesos més tard totes hem canviat la nostra forma de veure l'educació, ara sabem que la mestra no sap la veritat absoluta, que les fitxes no fan un aprenentatge significatiu, que els alumnes son els protagonistes del seu coneixement i el joc es imprescindible a l'educació infantil, l'etapa més important de la vida d'una persona. Això ho dic molt seriosament, l'educació infantil té moltes finalitats: com ensenyar les rutines i els hàbits que posteriorment seran hàbits d'estudi i sobretot començar a preparar als alumnes per a les competències bàsiques. Així en un futur, aquestos petitons hauran crescut i seran persones sociables, competents, cultes, respectuoses,...etc.

Després d'uns mesos, podem dir que aquesta assignatura ens ha obert el pensament a una educació millor, del segle XXI, i n'estic segura que algun dia la metodologia evolucionarà fins al punt que nosaltres volem, es a dir, una escola sense exàmens finals, sense llibres de text, un currículum flexible i orientatiu, i sobretot que la metodologia sigui del tot constructivista i els alumnes puguin experimentar, investigar i crear el seu propi coneixement. La escola ideal amb la què totes les persones amb la ment una mica oberta, somiam.

Ensenyar a una escola del segle XXI, no només implica ensenyar per competències, amb projectes o construint el coneixement, sinó aplicar les noves tecnologies a l'educació per a què els alumnes aprofitin l'avantatge què tenen, ja què nosaltres com a estudiants d'una escola tradicional no hem pogut aprofitar. Per això tenim què conscienciar als nostres alumnes de l'importància de les tecnologies,ja què es pot cercar un ampli ventall d'informació ràpidament, i de l'impacte social què estan causant.

Totes aquestes coses mai m'he les havia plantejat i ara, avui per avui tinc molt presents de cara al meu futur com a mestra. Ara després de la reflexió que he fet durant aquests mesos he aprés i interioritzat la teoria i estic desitjant ser mestra per poder plasmar-la a la pràctica. Però no una mestra qualsevol, sinó una mestra competent i disposada a formar uns alumnes competents per a què puguin desenvolupar-se en tots els àmbits.

Bé doncs, crec què la feina més dura respecte a la nostra visió sobre l'educació ja està feta, ara només ens queda "acomodar" els coneixements. Només he de dir què el procés ha set bastant dur i estressant, sobretot amb l'incorporació dels nous conceptes, nous autors, noves eines de la web 2.0, però la recompensa final és incalculable i molt satisfactòria.

Això es una mena de despedida, però només serà temporalment, ja què el bloc seguirà marxant durant la resta de carrera.

Bé doncs, gràcies per tot i molta sort a tothom amb els exàmens! Saluts!

´

Aida Ramón López

Bases didàctiques i disseny curricular

1r curs en educació infantil

2012-2013

EL DEBAT

ESCOLA TRADICIONAL vs ESCOLA CONSTRUCTIVISTA

Aquesta darrera setmana de classe hem pogut repassar tots els continguts relacionats amb l'assignatura mitjançant un debat, què a més a resultat ser molt interessant. Aquest debat ha consistit en dividir les membres de la classe en dos parts i un grup anava a favor de l'escola tradicional , mentre que l'altre grup defensava l'escola transmissora de coneixements, es a dir, basada en un mètode constructivista.

En primer lloc aquest debat el vàrem començar per mitjà d'una red social anomenada twitter, en la qual totes vàrem participar molt activament, defenent el rol de cadascuna. La meva experiència va ser molt bona perquè crec que una meditació prèvia abans de fer un debat en persona ens va servir a totes per pensar quina postura defensar de cada tipus d'escola.

En el meu cas hem va tocar primerament defendre l'escola constructivista, cosa que hem va agradar més defensar aquesta. En segon terme, hem va tocar defensar l'escola tradicional i la veritat, mai hauria pensat que es podría criticar tant una escola que he viscut jo en persona sense adonar-me'n de totes les coses dolentes i injustes que aquesta promovia. Per això a l'hora de defensar-la hem va costar bastant, però també es cert que com es el que jo he viscut durant tant de temps, només havia de pensar en els arguments que m'havien donat tants de mestres al llarg de la meva vida d'estudiant.

El debat en directe va aconseguir treure tant els millors arguments, com els pitjors de cadascuna per defensar les dues postures.

El que puc dir, després d'haver posat en pràctica tots els coneixements apresos durant el semestre, es que per ser una bona mestra no es necessari tenir marcat un currículum per avançar acadèmicament, ni tenir exàmens finals, ni tenir un llibre de text per memoritzar-lo, ni fer fitxes per aprendre, sinó tot el contrari, construir el coneixement lliurement amb els alumnes, investigar i experimentar, prescindir dels llibres de text i recórrer a llibres més educatius com poden ser de fantasia, culturals, que mostrin experiències de la vida real...etc.

Però abans de poder fer aquesta passa que significaría un gran canvi positiu per a l'educació de les generacions que venen, tenim que promoure aquesta idea, sinó qui la traurà? Els pares, professors i gent tradicional sense interès pel canvi? Evidentment no.

Els/les futurs/es mestres són els que tenen que protagonitzar aquesta modificació en la metodologia de les aules, per a modernitzar una escola que imparteix la metodologia del segle passat.

No hay futuro pra la escuela qe utiliza una metodologia del siglo XX, la sociedad y la educacion avnzan,los conocimientos tmbn #dbateiv #uib
— Aida Ramón López (@aidaibz) enero 10, 2013

Aprovechar todos los espacios,rincones en el aula, patio y exterior para aprender, abramos la mente! #dbateiv #uib
— silvia furio vidal (@silfuvi) enero 14, 2013

Els nens necessiten experimentar per així crear coneixement i no només reproduir-lo mitjançant la memorització #dbateiv #uib
— Marta costa torres (@ctMarta1) enero 14, 2013

Com a conclusió d'aquesta activitat puc dir que ha set  molt reflexiva, intensa però sobretot constructivista gràcies al nostre esforç i col·laboració. Hem aprés a argumentar a favor d'una escola que normalment té a la societat en contra i en un futur haurem d'explicar als pares dels nostres alumnes la raó per la qual utilitzam aquest tipus d'aprenentatge i també ens hem posat en la pell dels pares o famílies que estan en contra per què les nostres companyes també aprenguin a defensar aquesta escola.

Aida Ramón López
Primer curs d'educació infantil.