EL MÀGIC NOM D'EIVISSA

Vàrem començar aquest projecte d'obra de teatre proposant cadascuna una idea. D'aquesta manera, varen sorgir propostes com ensenyar la història d'Eivissa, mostrar curiositats de la vestimenta pagesa o simular una classe d'alguna matèria de forma divertida i global. Al final, per votació vàrem decidir realitzar una obra que mostrés l'història d'Eivissa però que també mostrés la curiositat del motiu pel qual la vestimenta de les pageses porta el botifarró. Per tant, vàrem decidir fer una combinació de dues idees.

El problema va sorgir més endavant, quan començàvem a consolidar idees i ens adonàvem que l'obra s'allargava massa i que havíem de suprimir moments històrics. Va ser per això que al final hem hagut de suprimir la idea de mostrar el motiu de la botifarra com a vestimenta, i hem hagut de suprimir la època hippie, la dels pirates i la conquesta catalana. Tot i això, considerem que al final hem aconseguit representar les èpoques més importants i que són fonamentals per a seguir el fil conductor de l'obra, és a dir, els diferents noms que ha tingut l'illa.

Una vegada que hem tingut les idees una mica clares de l'evolució de l'obra, hem començat a elaborar els vestuaris. D'aquesta manera hem fet dues disfresses de púnics, dues de romans, dues de musulmans, la disfressa de la nena, la de la bruixa i la de la pagesa. Realitzar els vestuaris ens ha portat molt de temps, però, a mesura que unes feien vestuari, les altres s'encarregaven de començar amb els escenaris. D'aquesta manera avançàvem més ràpidament.

Realitzar tant l'escenari com el vestuari ha estat una mica estressant, sobretot perquè en la nostra obra hi ha una gran quantitat de personatges diferents i nosaltres només som cinc persones. Per tant, el vestuari l'hem elaborat de manera que resulti més fàcil de llevar i posar per a que en el moment de representació resulti més ràpid. 

Per tant, com que amb les hores de les classes no teníem prou temps per a elaborar tot el material necessari, hem hagut de quedar diversos dies. Vàrem decidir portar tot el material a casa de na Marta perquè disposa de molt espai on podem treballar i després emmagatzemar el material.

Des del nostre punt de vista, realitzar aquesta obra de teatre i tots els materials per a la seva representació és molt positiu per a la nostra formació com a docents ja que treballem diversos aspectes. Així, treballem la representació, la interpretació, l'elaboració de disfresses amb teles o amb cartró, l'elaboració d'escenari amb cartró, paper, pintura... Per tant, a partir d'aquesta activitat posem en pràctica les nostres idees elaborades anteriorment. A més, representem l'obra davant de nens i nenes, cosa que ens motiva més encara per adaptar el diàleg al públic d'aquestes edats i ens motiva per a realitzar el millor possible els materials. 

Aquí us deixem el gran esforç i el treball que hem realitzat per a preparar tot el musical i també el resultat final.

Reflexió final

Avui, hem sento inspirada per a escriure la meva reflexió final de l'assignatura, ja que he trobat un ratet de tranquil·litat en la meva accelerada vida. 

Abans de començar l’assignatura de desenvolupament socioemocional en la primera infància, el seu nom ja hem cridava l’atenció, ja que sabía que el seu contingut  hem resultaria motivant tant per a la meva vida personal, com per als meus estudis. Les meves expectatives eren bones cap a aquesta assignatura, però després d’haver començat les classes, hem vaig motivar encara més.

A mesura que transcorrien les primeres hores de classe, hem vaig adonar de que el contingut de l’assignatura, estava totalment relacionat amb la meva  vida personal, ja que he pogut comparar alló aprés, amb totes les meves experiències com a mare, com a parella, com a filla, com a alumna i el més important he sàpigut immediatament quin tipus de mestra volia ser volia en un futur.

Al contrari que amb altres assignatures, puc dir que sempre anava a classe amb ganes d’aprendre i de saber que és el que faríem durant la sessió aquell dia. A més quan debatíem i parlàvem sobre algunes de les experiències de les meves companyes, del professor o meves, la classe es feia molt més dinàmica. També m’agradaria destacar que en moltes ocasions, durant les classes m’he sentit identificada amb algunes persones o m’he pogut posar en el seu lloc, ja que les històries que contàvem o bé hem commovien o bé les havia viscut en alguns moments de la meva vida.

Bé crec que ha arribat el moment de posar punt i final a les meves reflexions sobre aquesta assignatura, i com a conclusió, m’agradaria dir que ha set molt important per al meu creixement personal i professional realitzar-la. Tan sols m’agradaria dir per acabar que esper algun dia arribar a ser la mestra que jo vull i que el meu fill sempre tengui una mare amb la qual recolzar-se en tots els sentits.

A continuació deixaré un vídeo de reflexió sobre l'educació, ja que hem pareix interesant saber la finalitat de la nostra formació com a docents.

El període d’adaptació, un cúmul de sentiments.

“Una mare li diu a la mestra del seu fill de tres anys que fa poc que ha començat el nou curs escolar i que per tant, està en el procés del període d’adaptació, que aquest ja està suficientment adaptat i que considera que ja pot finalitzar aquest període. La mestra li va respondre que, encara que el nen ja estigués adaptat, era ella la que tenia por i no es sentia còmoda finalitzant el període d'adaptació abans d’hora, perquè necessitava que les coses anessin com estaven programades.”

Per començar, això seria un molt mal inici en una primera entrevista amb els pares.

Jo com a mare, la primera impressió que m’enduria si una mestra hem fa aquest comentari, és una desconfiança total cap a ella, ja que durant tot un curs aquella persona serà responsable del seu fill i ha de crear un clima de confiança i afecció, que no està creant. En primer lloc, una mestra mai ha de transmetre la seva por, ja que aquesta por la transmetrà directament als pares i els pares al seus fills. D’aquesta manera, pens que aquesta reacció no hauria de ser mai pròpia d’una mestra.

Hi ha diverses formes per ensortir-se’n d’aquesta situació, sense transmetre una sensació de por o inseguretat als pares.  Per exemple explicar als pares que l’escola té unes normes durant el període d’adaptació que s’han de respectar, i en el cas que els pares tinguessin problemes per venir, també la mestra pot donar la possibilitat de que assisteixen altres familiars o donar peu a que els pares ens expliquin una mica la seva situació familiar.

 Així i tot, hem sembla que el període d’adaptació és un moment molt personal i individual, és a dir que cada nen necessitarà el seu temps i cada nen reaccionarà diferent. Per això les professionals de l’educació hem de ser flexibles sobretot en aquests moments, ja que el temps dependrà de l’infant i sempre hem de pensar en que el més important és el seu benestar.

Sobretot el que tenim que tenir en consideració, són les necessitats dels infants, perquè els període d’adaptació són uns moments molt importants per a ells, ja que suposa la ruptura dels vincles més importants, que són els familiars. D’aquesta manera l’infant entra en un món totalment nou per a ell, en el qual ha de relacionar-se amb els iguals i amb adults desconeguts,  per aquest motiu en moltes ocasions pot arribar a ser traumàtic per als nens.

Per totes aquestes raons, el període d’adaptació suposa un moment molt important en la vida d’un infant i per això hem de tenir en compte les seves necessitats més que mai i deixar-los que expressin les seves emocions sense reprimir-les. Tan sols així, aconseguirem que ells superin aquest període sense cap trauma i deixant esclatar el seu cúmul d’emocions en els moments oportuns per a que després no hagi retrocessos en els seus aprenentatges. 

Per acabar vos deixaré un vídeo sobre l'experiència d'una família durant el període d'adaptació.

Com hauria de ser l’escola dels nostres dies?

Esta clar que les escoles dels nostres dies no avancen a la par que la resta de la societat, és a dir, les nostres pedagogies educatives no és corresponen amb el que es duu a terme a dins les aules. Això pot ser degut a que la visió que la  gent té sobre l’escola és de satisfer les necessitats econòmiques de les famílies i no com a una institució que satisfaci al màxim possible les necessitats dels infants

HISTÒRIA DE L’EDUCACIÓ INFANTIL: MODELS D’EDUCACIÓ INFANTIL
	GUARDERIA/ASILO	ESCOLA INFANTIL	CASA DEL NEN/A
ORIGEN	Necessitats econòmiques: -De la industria -De les famílies (treball de la dona)	Descobriment del valor educatiu (Psicopedagogia)	Centrada en les necessitats de l’infant
OBJECTIUS	Guardar Tenir cura Entretenir	Compensar Optimitzar Preparar	Protecció Salut Seguretat emocional Jugar/gaudir Explorar/conèixer
MODELS I MOTIVACIONS	Aparcament Manca de temps Sentiment de culpa	Model adult de rendiment Preocupació pel futur	Model infantil de benestar Centrada en el present

El punt de partida per a que les nostres escoles donin resposta a les necessitats emocionals dels infants és començar per donar importància a les emocions d’aquestos i tractar-les de forma tant directa com indirecta a les aules, és a dir, com a mestres haurem de centrar-nos en el últim model educatiu, la casa del nen.

HISTÒRIA DE L’EDUCACIÓ INFANTIL: MODELS D’EDUCACIÓ INFANTIL
	GUARDERIA/ASILO	ESCOLA INFANTIL	CASA DEL NEN/A
ORIGEN	·         Valor assistencial	·         Continguts flexibles ·         Ensenyament ·         Bones instal·lacions ·         Valor educatiu	·         Inclusió ·         Necessitats emocionals ·         Relacions ·         Socialització
OBJECTIUS		·         Compensar possibles desigualtats ·         Autonomia ·         Educar	·         Reforçar vincles ·         Interpretar emocions ·         Regular ·         Motivar ·         Desenvolupament integral
MODELS I MOTIVACIONS		·         Constructivisme ·         Preparar	·         Inclusivitat ·         Desenvolupament

Tot això només es pot arribar a aconseguir amb professionals de l’educació que siguin competents amb el seu treball, és a dir que prestin atenció als seus alumnes, que observin, escoltin, els hi donin confiança, els tractin de forma individualitzada, responguin a les seves necessitats. Tots aquests requisits son tan sols per poder atendre correctament els interessos dels infants, i poder crear uns vincles amb aquestos.

"Un lugar donde quedarse"

Després d’haver visualitzat la pel·lícula “Un lugar donde quedarse” del director Sam Mendes, he pogut reflexionar sobre molts aspectes relacionats amb la formació d’una família.

En primer lloc hem va semblar molt curiosa la reacció que té la parella al rebre la notícia de que anaven a tenir un fill, ja que eren dos persones adultes i la seva relació de parella era molt bona, a més les condicions de vida que tenien no eren tan dolentes. Però a pesar d’això, els dos s’ho varen prendre amb moltíssima inseguretat i desconfiança, pel fet de que no tenien una família extensa que els hi pogués ajudar a criar al fill que venia de camí, i a més els pares de ell que eren els que estaven més prop lis donen la notícia de que se’n va a viure lluny d’ells.

Aquesta gran inseguretat que la parella presenta al llarg de tota la pel·lícula és el que farà que viatgin per diverses ciutats, per descobrir el millor lloc per criar i educar al seu fill. Totes les ciutats que recorren, son els emplaçaments on estan repartits alguns dels seus familiars o amics més propers. En tots aquestos emplaçaments, la parella trobarà algun impediment per a no quedar-se i continuar amb el seu viatge, però l’embaràs avança i les inseguretats més encara.

En cada una de les ciutats, la parella descobreix diferents models familiars com per exemple una família tradicional, una monoparental, altra adoptiva, altra niu buit, etc… Cadascuna d’aquestes famílies lis mostra a la parella la seva vida quotidiana, però la parella no acaba de decidir-se per cap model familiar, sinó que el que ells pretenen es trobar el seu propi model familiar.

 Altre aspecte que m’ha paregut significatiu d’aquesta parella és que mai es barallen i semblen la parella ideal, ja que encara que la dona té una mica més de caràcter, l’home mai aixeca el seu to de veu i sempre soluciona els problemes sense discutir. Això, no vol dir que tot vagi bé entre ells, ja que a la dona li irrita molt que ell mai vulgui discutir, cosa que en varies ocasions en la pel·lícula ella li obliga a que l’insulti i li aixequi el to.

Aquest fet hem fa saber que aquesta parella no es del tot normal perquè quan comparteixes temps i espai amb una persona, solen haver discussions en alguns moments i ells en cap moment es barallen.

Al llarg de tota aquesta història, aquesta parella fa un creixement personal increïble i finalment aconsegueixen trobar el seu lloc ideal a la casa on la dona vivia de petita i decideixen allí, emprendre la seva vida i formar la seva pròpia família.

Des del meu punt de vista aquesta història em fa sentir molta angoixa, perquè a mesura que avança la pel·lícula, segueixen sense decidir-se per cap lloc i pareix que el seu fill naixerà i encara no hauran trobat un equilibri i una estabilitat en les seves vides.  Però el final m’ha semblat molt emocionant, ja que el lloc en el qual ells decideixen formar la seva vida, té un passat i molts de records de la infància de la dona amb els seus difunts pares.

Ara us mostrarè el meu lloc ideal, on a mi m'agradaria quedarme per sempre:

Si és Eivissa, perquè no ho cambiaría per res del món, perquè no m'agarden els canvis i perquè crec que no viuría millor a cap altre emplaçament.

¿Què és la família?

Per a mi la família és la institució més important per a un individu des del seu naixement fins a la seva mort, ja que en aquesta solen sorgir els vincles més forts que formarà la persona durant la seva vida.

Comparant aquesta idea en petit grup hem pensat en que es tracta d’una institució, la qual és la més important per a l’individu, ja que està formada per un grup de persones unides per forts vincles. Aquest grup de persones comparteixen un espai i un temps, i entre ells es cobreixen les seves necessitats bàsiques, Cal destacar que cada membre d’aquesta família tendra un rol diferent establert i aquestos rols aniran canviant segons la funció que aquestos ocupin dins la família.

I per últim comparant aquesta idea en gran grup, i procurant englobar tots els aspectes que podrien definir al concepte família, podem dir que una família és la institució més important socialitzadora, formada per un grup de persones unides per uns vincles, un sentiment de pertinença o algun element identatari, que tenen diferents rols i funcions relacionats amb la satisfacció  de les necessitats afectives, fisiològiques, econòmiques, culturals i educatives.

Pel que fa als comentaris que aporten algunes presentacions sobre aquest tema, en la meva opinió, una família no té perquè tenir un fill per a considerar se família, ja que una parella o un amic pot ser de la teva família sense la necessitat de tenir cura d’un menor. Això ho dic des de la meva pròpia experiència, ja que les meves millors amigues, les conec des de la guarderia o com a molt d'Infantil, i porto tants d'anys als seu costat, que per a mi són com les meves germanes.

Amb això, vull dir que una persona forma part de la teva família quan el vincle que tens amb ella és molt superior al que tens amb la resta. A més com que els vincles familiars són els més forts també son els que produeixen unes emocions més forts i per tant les baralles o els gestos d’estima son diaris en una família. 

Com a conclusió, puc dir que la família és l’element de referència més important per a una persona durant la seva vida, ja que els vincles que es formen són imprescindibles per a que la persona es desenvolupi en equilibri. He dir que jo ja he format la meva pròpia família, i encara que al principi tingués moltes inseguretats sobre aquest canvi de rol que hem tocaría viure, avui per avui estic molt contenta i orgullosa d'haver set mare.

L’origen de les emocions

Per començar, cal comentar que les aportacions d’aquesta entrada estan realitzades a partir de la visualització del següent vídeo: http://www.tu.tv/videos/baby-human-sentir.

 En primer lloc, m’agradaria començar digen que des del meu punt de vista, l’origen de les emocions està a l’etapa intrauterina, ja que és aquí on es produeix l’establiment del vincle afectiu més important de la vida d’aquest. Pel que fa a allo que m’ha paregut més interessant i que reforça allo que ja sabia a partir de la visualització d’aquest vídeo, és el fet de que cada infant té el seu caràcter, el seu temperament i que per tant, les reaccions a les emocions seran molt distintes d’un infant a l’altre.

Un aspecte sobre això que desconeixia és que hi ha molta gent que pensa que aquest fet es dona segons l’educació que aquestos infants han rebut, mentre que la realitat és que les reaccions que tenen els infants sol ser fruit del seu temperament de les seves emocions. En quant a les noves aportacions que m’ha suposat veure aquest vídeo, puc destacar en primer lloc que l’infant a partir dels tres mesos adquireix el que s’anomena somriure social amb la finalitat de cridar l’atenció dels adults i integrar-se a una societat. En segon lloc, una dada que m’ha semblat curiosa és que els infants des de edats molt tempranes, ja reaccionen a l’expressió facial de les dones, en canvi, tarden més en reaccionar a l’expressió dels homes. Això es pot relacionar amb que les dones tenen una expressió facial més sensible i potser que els homes no expressin tant la seva sensibilitat. Un aspecte molt rellevant d’aquest vídeo, ha set quan una nena estava creuant damunt un vidre un precipici, i segons l’expressió de la seva mare, la nena avançava o es feia cap endarrere.

 En canvi, hi ha aspectes sobre aquest vídeo que jo penso que són discutibles, que és l’edat de l’aparició de les emocions morals. En la meva opinió, les emocions morals no tenen perquè aparèixer a una edat determinada, concretament al voltant dels 18 mesos, ja que el meu fill de nou mesos tenc la certesa de que ja es reconeix a ell mateix enfront un mirall. He realitzat diverses proves posant-li fotos seves i fotos d’altres, posant-li un mocador en el cap posant-li crema de dents a la cara, etc… i en tots els casos penso que es reconeix a sí mateix. Per tot això crec que les emocions morals no sorgeixen a una edat determinada, però d’altra banda, la seva aparició és molt important a la vida d’un infant ja que aquest comença a experimentar sensacions i emocions mai sentides fins a aquell moment.

 Com a reflexió global que puc fer després de tot lo esmentat anteriorment, és que des edats molt tempranes els infants ja expressen les seves emocions, i intenten reconèixer les emocions dels adults a la seva expressió facial. Per tant, aquestos infants al llarg de tota la seva vida aniran explorant i experimentant totes les emocions més importants i si aquestes emocions s’arriben a cultivar poden arribar a ser un sentiment.

Per finalitzar aquesta entrada, deix un vídeo molt interessant de Jorge Bucay: 

 Aida Ramón López 2n Curs GEDI

L’alquímia de les emocions

A aquesta entrada parlaré de nou sobre les emocions primàries, però ho faré basant-me en una lectura de Silvia Palou que parla sobre algunes de les estratègies educatives per a tractar aquest tipus d’emocions.

 En primer lloc, Silvia Palou anomena una sèrie d’estratègies educatives sobre l’amor, i en la meva opinió les estratègies més significatives per a tractar l’amor en un àmbit educatiu són ser estimat per a poder estimar, i l’establiment de vincles afectius. He triat aquestes dues estratègies com a les dues més importants per a mi, per el motiu de que les persones que no són estimades per ningú mai seran capaços de estimar, per tant, ser estimat és fonamental per a les relacions humanes a la vida. I com a conseqüència d’això, les persones establim uns vincles afectius a través de l’amor que sentim pels altres i aquestos vincles són essencials en el món educatiu, ja que establint-los aprenem i ensenyem molt millor.

 En segon lloc, Silvia parla de les estratègies educatives per a tractar la por, un aspecte també fonamental en educació, ja que els infants estan plens de pors, i aquestes han de ser superades sense que allò suposi un fet traumàtic per a aquells alumnes. Per exemple un infant que a la classe de psicomotricitat mai es puja a les espatlleres perquè té por, no és motiu per a pensar que aquell infant té un problema, simplement quan es senti preparat o quan algú li doni confiança ja ho farà. Amb tot això vull arribar a la conclusió de que tothom té por a alguna cosa, i no per això és un poruc, ja que la por és un instint que té el nostre cos per a reaccionar en cas de perill. Per això, hem de tenir molt clar que un alumne mai pot ser ridiculitzat per les seves pors sinó tot el contrari, li hem de donar confiança per a que aquest no es bloquegi i pugui superar-la i controlar-la.

 La següent emoció que comentaré serà la ràbia, un estat emocional molt freqüent en el dia a dia d’una persona adulta, i encara més en el d’un infant, ja que la vida d’aquestos està sempre plena de moment frustrants, com per exemple: “Vull un chupa-chups”, “No vull anar a l’escola” ,“No vull anar a casa dels avis”, “Vull que anem al parc ara”…etc. Tots aquestos moments en els quals l’adult sempre té l’última decisió, i en la qual normalment no va en el seu favor, l’infant es pot sentir rabiós perquè ell en moltes ocasions no entén el perquè no es pot fer el que ell vol. Per això, Silvia Palou ens proposa una sèrie d’estratègies per a regular aquesta ràbia que senten els infants. Des del meu punt de vista, de totes les estratègies proposades, les mes rellevants per a mi són: deixar sortir la ràbia de l’infant en un primer moment, ja que és necessari que les emocions siguin expressades, sempre i quan no facin mal a ningú; I una vegada que l’infant ha desfogat la seva ràbia, tenim que parlar amb ell sobre allò que ha ocorregut, fent-li comprendre que aquella actitud no ha set l’adequada i donant altres alternatives per a solucionar els seu problemes.

 La següent emoció és la tristesa, una emoció que a ningú ens agrada tenir, però que moltes vegades per les circumstàncies de la vida, no ens queda altre remei. Per exemple, quan un infant perd a un dels seus pares, ha de ser molt dur per a ell, i molt difícil superar aquella falta, per això no podem evitar el problema i procurar que aquell infant estigui tot el dia alegre i content a classe, sinó que hem de respectar les seves emocions en cada moment. En aquest cas les estratègies que m’han semblat més significatives per a tractar amb els infants és en primer lloc no negar la tristesa, és a dir, com hem dit abans expressar el que sentim en cada moment. Una vegada que hem acceptat la nostra tristesa, serem capaços de acceptar que hem perdut alguna cosa i d’aquesta manera podrem començar de nou i pensar també en les alegries i en l’amor que ens aporta la vida.

 I per últim, una emoció que probablement ens ajuda a ser més feliços en la vida, que és l’alegria. Per a tractar l’alegria a l’escola en primer lloc hem de tenir clar que els primers que tenim que transmetre aquella alegria som els docents ja que si posem una bona actitud davant la vida, els infants es contagiaran de les nostres emocions. A més hem d’aprendre a que és molt important acceptar les bromes i riure d’un mateix, igual que nosaltres riem de les bromes que lis fan als demés. Així, demostrarem tolerància, humilitat i intel·ligència. Pel que fa al tractament d’aquesta emoció, amb infants petits, penso que és relativament fàcil ja que els infants solen ser molt alegres, sincers i a més graciosos, per tant penso que els docents que treballen a l’educació infantil, sentiran aquesta emoció en diversos moments del dia.

 En conclusió les emocions formen part tant de la nostra vida personal, com professional, i hem de procurar expressar de forma regulada tot el que sentim en cada moment. D’aquesta manera aconseguirem tenir un equilibri en la nostra vida, i ensenyarem als infants a estimar, a plorar quan així ho sentin, a riure de tots i amb tots, a controlar la seva ràbia i a superar les seves pors.

 Per finalitzar tot això, us deix una vídeo on apareixen alguns personatges de dibuix mostrant les seves emocions, i si algú s'anima pot comentar alguna de les emocions que experimenten aquestos personatges.

Aida Ramón López
 2n Curs GEDI

¿Què són les emocions?

Per a mi, abans de parlar de les emocions a classe, una emoció era un estat d'ànim canviant de la nostra personalitat que determina el nostre benestar o malestar en moments i situacions diferents. He definit d'aquesta manera les emocions, ja que penso que cada  persona segons la seva personalitat i segons la seva forma de ser tendra emocions i sensacions diferents davant les situacions, és a dir, si jo tenc por escènic, sentiré por i nerviosisme quan tingui que fer una exposició  davant molts gent; en canvi si una companya meva és molt extrovertida i li agrada sempre ser el centre d'atenció, la seva sensació quan hagi de  fer una exposició, serà de alegria i plaer.

Més tard, comparant la meva idea en petit grup vam posar en comú les nostres opinions formulant una nova definició d'emoció. Vam pensar que les emocions son estats d'ànim canviants i variables que sorgeixen d'una situació o acció i de la valoració que té l'individu d'aquesta; solen anar acompanyades o poden derivar en diferents emocions i conductes. Aquesta definició la vam extreure del que cadascuna de nosaltres pensava i vam donar molta importància a que les emocions primàries podien derivar en altres secundàries o en conductes. Com per exemple jo puc estar trist perquè el meu avi està malalt i aquesta tristesa pot desembocar en preocupació, en agressivitat amb la resta de la gent, en passivitat; o també puc sentir alegria perquè he aprovat un examen i estar exaltada, desconcentrada i fins i tot nerviosa.

Per últim, fent comparacions en gran grup vam formular una definició de emoció més completa. Per tant entre totes hem acordat que una emoció és un estat d'ànim intents canviant o temporal provocat per un estímul intern o extern que té significat per a l'individu i que provoca una reacció fictícia o real i física o psíquica. Les emocions tenen significació per a l'individu perquè li serveix per a mantenir l'equilibri. Penso que aquesta última definició és molt completa i m'ha sorprès com nosaltres mateixes sense tenir molts de coneixements previs, hem pogut formar aquesta definició.

En conclusió, amb aquesta activitat he pogut aprendre la diferència entre una emoció i un sentiment, ja que les emocions són temporals i els sentiments són duradors. També m'ha fet reflexionar sobre que qualsevol situació et pot produir sensacions i emocions, ja sigui visionant un pel·lícula de por o amb accions de la vida real i aquestes sensacions poden produir reaccions psíquiques o fins i tot físiques, que és el que anomenem somatitzacions, per exemple tremolar de por, suar de ràbia o desmaiar-te de tristesa.

Les emocions primàries

En principi, per a mi les emocions primàries eren únicament aquelles que estaven relacionades amb el procés de socialització, és a dir, les emocions basades amb les relacions de les persones i per tant, sentir-se estimat i estimar als demes.

Fent comparacions en petits grups, em vaig adonar que les meves percepcions no s’allunyaven tant, ja que fent un anàlisi de les que podien ser les emocions primàries, vam deduir que podien ser aquelles que sorgeixen a partir de les relacions amb les persones, ja que sense les relacions humanes no hi ha emocions. Per tant, vam arribar a la conclusió que a partir de l’amor poden sorgir altres emocions com per exemple l’alegria o la felicitat, la tristesa, la confiança o la desconfiança, la curiositat, la ràbia o l’agressivitat, la por, la motivació, la fortalesa, l’acceptació, la preocupació, l’intriga, etc…

A continuació, vam contrastar les idees en gran grup, i totes vam coincidir en que les emocions més importants són l’alegria, la tristesa, la ràbia, la por i la més important l’amor. Sabem que l’amor és l’emoció mare perquè molts d’autors han arribat a aquesta conclusió i es cert que sense l’amor no hauria la possibilitat de tenir més emocions que se’n derivin.

¿Què és l’amor? Segons ens diu Silvia Palou l’amor  “és un element bàsic per a un creixement emocional i harmònic.”

)

Com hem pogut observar, a través de l’amor s’estableixen uns vincles afectius, un aspecte molt important a l’hora d’educar ja que amb bones relacions l’ambient d’aprenentatge sempre és més favorable.

¿Què és la por? La por, segons les idees de Silvia Palou, és una emoció primària que ens permet posar-nos en alerta en situacions amenaçadores per a protegir-nos i garantir el nostre benestar físic i psíquic. Com hem comentat a classe, la por no ha de ser paralitzant ja que en aquest cas et pot ocasionar molts de problemes a la teva vida, sinó que la por ha de servir per afrontar nous reptes i superar-se en el dia a dia. És important que com a mestres promoguem l’idea de que tothom té por a alguna cosa, i que no per això, qui tingui por ha de ser un covard.

¿Què és la ràbia? Segons Silvia Palou la ràbia pot ser conseqüència d’una situació estressant, amenaçadora o per no poder complir les expectatives que se’n demanen. Cal dir que la ràbia es pot expressar en forma d’agressivitat i es poden derivar l’ira, l’enfad i la furia. Pel que fa a la nostra professió, haurem d’intentar que els infants expressin  i deixin sortir la seva ràbia, sempre i quan no ho facin contra els demés, i aportar-li altres víes per a resoldre els seus problemes.

¿Què és la tristesa? Segons Marina (1999) la tristesa és “una pèrdida, una desgracia, una contrariedad que hacen imposible la realización de mis deseos o proyectos provocando un sentimiento negativo, acompañado del deseo de alejarse, aislarse y pasividad.” Nosaltres com a educadores, hem de tenir clar negar la tristesa no ens portarà a cap banda, per això hem d’expressar la nostra tristesa i deixar que els nostres infants també l’expressin, Aixa arribarà un moment en que acceptaran la nova situació i aprendran a viure amb ella.

¿Què és l’alegria? Segons Silvia Palou l’alegria és un sentiment positiu provocat pel compliment de les nostres expectatives, desitjos, etc…, que comporta un benestar físic i psicològic. Aquesta és l’emoció que hem d’intentar transmetre a les postres aules, d’aquesta manera els infants es prendran la vida amb humor, podran riure d’ells mateixos acceptant les bromes i a partir d’aquí aniran formant la seva intel·ligència.

Com a conclusió de tot lo esmentat anteriorment podem dir que sense alguna d’aquestes emocions no podríem viure en harmonia, ja que entre totes aquestes formen l’equilibri a la nostra vida. Però hem de destacar que nosaltres som nosaltres mateixos els que a partir de les pròpies experiències anem regulant-les i controlant-les i per tant és molt important que ajudem als infants en aquest procés d’autoregulació donant-los seguretat i confiança.

Presentació i primeres emocions

En primer lloc, començaré el bloc d'aquesta assignatura fent un presentació de mi mateixa, ja que des del meu punt de vista per a entendre les emocions i els sentiments dels demés, primer has de conèixer i entendre els teus.

                           

El meu nom és Aida, tenc 20 anys i em considero una persona alegre, sincera, de vegades una mica tímida i un quan m'enfado tenc bastant de caràcter.

 Vaig començar a estudiar aquest grau d'educació Infantil perquè sempre m'han apassionat els infants petits i sobretot els bebès, però he de dir que cada dia que passa i que vaig descobrint coses noves, estic més satisfeta i més contenta  d'haver entrar en aquests estudis.

He de destacar que un tret que determina totes les meves emocions és el fet de que soc mare de un bebè de 7 mesos, i a partir de les meves experiències com a mare estic aprenent realment el que és l'amor vertader i estic més motivada de cara als meus estudis. A més, ser mare m'ajuda a posar en pràctica tots els coneixements que aprenc en el dia a dia a les classes i també m'aporta experiències que puc contrastar a classe amb les meves companyes i els professors, i a pesar de que és molt difícil treure temps per a estudiar amb totes les necessitats que té el meu fill, faig tot el que puc per a portar també totes les assignatures al dia.

Pel que fa a aquesta assignatura, les meves sensacions eren de curiositat i nerviosisme abans de assistir a les primeres classes, ja que no sabia amb què hem trobaria, com seria el mestre, si hauria molts de treballs, si l'examen seria difícil, en conclusió, si l'assignatura seria assequible per a mi.  Però amb tan sols una classe, les meves emocions van passar de ser ambigües a ser totalment positives perquè hem va parèixer molt interessant  de tot el que vam parlar i crec que a l'educació infantil la part emocional s'ha tractar amb molta profunditat. Això sí, també s'ha de tenir en compte a les etapes superiors i no deixar-la de costat, ja que això enforteix la seguretat i la confiança de les persones.

 

Un exemple que jo personalment he pogut experimentar amb aquests tres tipus d'emocions, va ser quan hem vaig quedar embarassada, ja que per una part les meves emocions eren positives degut a que anava a ser mare en uns mesos; d’altra banda també vaig tenir emocions negatives ja que era una cosa que jo no desitjava en aquell moment i pensava que la meva família s’ho prendria malament; i a més també tenia emocions ambigües, perquè tothom diu que la maternitat et canvia la vida però jo no sabia si em canviaria a millor o a pitjor.

Per finalitzar, deix un vídeo d'un bebè totalment emocionat.

REFLEXIÓ PERSONAL DEL LLIBRE "QUIET"

Des del meu punt de vista, aquest llibre ha set un dels més interessants que he llegit durant la meva carrera, ja que s’expliquen els sentiments d’una familia real amb un fill que presenta sèries discapacitats, cosa que ha de ser molt duur vivir aquella situació. El llibre “Quiet” m’ha fet reflexionar sobre moltes coses, ja que fa poc jo he set mare, i no soc capaç de posar-me en la pell d’aquesta familia i pensar que el meu pròpi fill podría haver tingut qualsevol tipus de discapacitat. És més, quan estaba embarassada, una de les majors pors que tenía, era que el meu fill  presentés algún problema.

Cal dir que aquest llibre està narrat amb tons d’ironia moltes vegades, pero és normal que en una situació tan dramática, posin una mica d’humor per agreugar la  seva situació socio-familiar. Hi ha que destacar que tampoc és el mateix vivir-ho i trovar-te en el lloc d’aquesta familia, que contar-ho o que escoltar-ho, ja que és difícil trovar-te a la pell d’aquests pares o d’aquesta germana i saber sortir cap endevant amb tota la normalitat possible.

En la meva opinió, aquesta familia té moltíssimes inseguretats, pors, inquietuds, que són totalment normals, ja que no saben els temps de vida que tendrá el seu fill, no saben amb quin tipus d’enfermetat es troben, els professionals no lis poden ajudar, senten que el seu fill és diferent i mai no podrá arribar a fer el que fan els demés. A més de tot això, aquests pares es poden arribar a sentir culpables de l’enfermetat del seu fill. Per tant, pens que ha de ser molt difícil estar en el seu lloc, i més encara si la societat no ajuda a l’integració d’en Llullu, ni comprén tots els problems que pateixen.

Un aspecte positiu que he pogut observar, i que per a mi és fonamental per a que aquesta familia surti cap endevant és l’unió dels pares d’en Llulu, ja que aquest unió fa que superin totes les dificultats i que el vincle afectiu cap a en Llulu sigui major.

Però, com he dit abans, un aspecte molt negatiu que es dona en aquesta historia, és la poca comprensió que té la societat i tots els impediments que hi posa, davant els problemes d’en Llulu. El que més hem va cridar l’atenció es quan el Llullu ha d’anar a l’escola i tots els cotxes que han d’esperar darrera de l’autobús que l’ha de portar, començen a pitar amb els seus clàxons i no són capaços de posar-se en el seu lloc. A més, finalment li acaben llevant el seu transport escolar, i el seu pare ha de fer un gran esforç per a portar al seu fill a l’escola, ja que els cotxes aparquen a la calçada i ell ha de passar amb la cadira de rodes per en mig de la carretera. Una altre situació, que m’ha paregut molt fort i dramática, va ser quan la familia va anar a un restaurant i lis deien que no podien entrar amb en Llulu perquè no donava bona imatge i no podía accedir per les escales. L’indignació de la familia va aconseguir que els deixessin pasar al restaurant, encara que amb males cares i males contestacions per part del personal que hi treballava. Com aquests es van sentir molt malament per el que va ocorrèr, van deixar-lis el sòl ple de pipí d’en Llulu.

Per a mi aquestes situacions que va viure la familia són molt greus, ja que bastant desgracia té aquesta familia, com per a que damunt la gent sigui tan cínica i egoísta, sabent que això li pot pasar a qualsevol.

Jo, des de què sóc mare i porto al meu fill en un carret, en moltes ocasions hem sent identificada amb la gent que té qualsevol tipus de discapacitat i porta una cadira de rodes o altre cadira adaptada. A la majoria de institucions, pisos, cases, aceres, etc…, no hi ha rampes d’accés o ascensors, sinó que sempre hi ha escales per accedir-hi o no hi ha ascensor, o les aceres no tenen una rampa, sino un petit escaló. Tots aquests impediments arquitectónics, són de gran importancia per a una persona que porta al seu bebé en un carret, pero més encara per a una persona de mobilitat reduïda que es vol desenvolupar autónomament.

D’altra banda, m’he adonat que aquesta familia a pesar de tot no s’afonen i continúen  cap endevant. Fan front a aquesta situació, com poden i el millor que poden i segueixen amb la seva vida, fent el que feien abans. Viatjen contínuament, cosa que els-hi causa molts de problemes, perque cada volta que ho fan, han d’assegurar-se que hi ha metges especialistes per atendre a en Llulu i han de tenir tots els telèfons d’emergència, és més en un dels seus viatges han de cridar a una ambulància perque al seu fill li dona un atac.

Una gran lecció que m’ha donat aquesta historia, és que a pesar de tots els impediments i els problemes que tenen, surten cap endavant dia a dia, fan front a les contradiccions de la societat, lluiten contra l’enfermetat del seu fill, i tot per l’amor que senten cap a ell.

Després d’haver llegit aquest llibre, no m’imagin visquent una situació com aquestes, ja que pens que ha de ser duríssim i mai penses que et pot tocar a tu mateix. A més viure la mort del teu pròpi fill, crec que és el fet més traumàtic que et pot ocórrer en la vida. Per això de cara a la nostra professió com a mestres hem de saber posar-nos en la pell d’aquells pares que tenen algún fill amb alguna discapacitat greu i ajudar-lis en la mesura de lo posible per a l’estimulació d’aquell infant. I per últim, tractar a aquells infants com a un més per a que es senti com la resta dels seus companys, sense diferències, simplement, hem de procurar donar-lis una atenció individualitzada a cadascún d’ells, ja que tots tenen les seves necessitats i els seus ritmes.

Aida ramón Lopez

2n curs GEDI

Educació Inclusiva